Jump to navigation
Per a ella, això de parlar amb gent nova s’ha convertit en norma d’ençà que van començar a arribar artistes a Balada. Durant els més de dos anys de funcionament de la residència, n’han passat setze, potser no molt coneguts pel gran públic però que han fet interessants propostes artístiques més o menys inspirades en el paisatge deltaic. Ella els ha conegut pràcticament tots, s’hi ha fet amiga i fins i tot ha participat activa o passivament en les seues creacions. La seua ha sigut una relació de comprensió mútua, d’apropament veïnal. Ara jo et dono unes patates de l’hort i un plateret de paella del diumenge i tu em passes una recepta de cus-cus i m’expliques què has vingut a fer a aquest racó del món.
“N’han vingut tants que ni me’n recordo”, diu la Puri amb la seua veu ressonant, però menteix. Sí que és cert que de noms no en recorda gaires, però quan els esmentes els recorda a tots. Sap que aquell “així baixet”, el Daniel Sàez, li va fer cantar “cançons d’aquelles d’abans”; que l’equip de la cascada del pont penjant d’Amposta, “eren de categoria i el que van fer té molt de mèrit. La gent d’aquí no ho sap, però jo sí”, diu i em porta al menjador on dins la vitrina guarda com un tresor la foto que es van fer amb ella i la postal que li van enviar fa dos nadals. La van impressionar els moviments contorsionistes de la ballarina de Tortosa Anna Hierro, donant sentit a les sonoritats gens convencionals de l’Andreu Garcia i Carlos Martorell, els nois de l’Ensemble Topogràfic. Tampoc va dir que no quan el Neil Harbisson li va apropar a un dit de la cara el seu ull cibernètic o la Zoraida Roselló li va fer fotografies amb un gra d’arròs gegant damunt del cap per a l’exposició Paisatge Motor del Pati. Algú altre que no fos la Puri no es deixaria captivar per aquestes extravagàncies artístiques. Ella s’hi apropa sabent-se profana en la matèria però amb voluntat de descobrir, comprendre i col·laborar-hi. “Jo això que feu no ho entenc, però m’agrada”, li ha etzibat a més d’un, amb una sorprenent i gegantina obertura de mires dins un entorn tradicionalment tancat a determinades creativitats.
No es pot afirmar categòricament que la residència d’artistes hagi donat vida a Balada, però sí que ha apropat creacions artístiques d’última generació a la Puri, convertida en un actiu més de la residència. Se sent afalagada quan un nou inquilí li topa a la porta preguntant-li: “Vostè és la Puri?” Ella respon: “I tu com ho saps, fill meu?”. La veu ha corregut i així és com la veuen alguns dels artistes que han fet estada a Baladre.
“Té una mica de supervivent en un entorn hostil”Puri és una dona ben especial. Des del primer moment que vam aterrar, mos va fer sentir com a casa. Ens va oferir casa seua per si necessitàvem alguna cosa, i tenim encara pendent un arròs! És una mica com l’alcaldessa del poble, sap tot el que passa, coneix a tothom. I té una mica de supervivent en un entorn hostil, en un poble on pràcticament tots els locals han marxat, i s’ha quedat ella amb els de la capital que s’han anat comprant cases. Durant els dies que l’Ensemble vam estar treballant a Balada, va anar passant, preocupant-se per si teníem de tot, ens va donar verdura, va venir als assajos... La primera vegada que va veure a Anna ballar li espeta: “Xica! Jo no ho entenc massa tot això que feu, però m’agrada molt. Te mous com un rebot". En acabar l’assaig, Anna passa prop d’ella, l’agafa d’una cuixa i li diu: “Això és melis!”. Encara ho recordem ara. I és més, Anna encara li fa un truc i parla en ella cada dos mesos o així.>Ensemble Topogràfic (Anna Hierro, Andreu García i Carles Martorell)
“Es va convertir en la nostra fan incondicional”"Puri, irrepetible. Recordo perfectament la primera vegada que la vam veure. Va ser a primera hora del matí, quan algú es passejava davant de la nostra residència amb un gos petitet. Ens va semblar estrany que tornés a passar una segona vegada, una tercera i una quarta. Al final ens vam apropar a saludar-la. Li deien Puri, i per cert, el gosset Molinet, per Antonio Molina. El millor de la nostra estada a Balada va ser conèixer-la i compartir amb ella les estones del cafè, encara que a ella li agradava la mançanilla. Va obrir casa seua per a nosaltres, ens va oferir tot allò que tenia, però el millor de tot era la seua simpatia entranyable. Vam riure molt amb ella. Durant el temps que vam estar a Balada, Puri es va convertir en la nostra amiga, confident, informadora, companya, fan incondicional, mare, tia, iaia. Puri és una dona de la qual t’enamores des del primer dia. Tenim pendent anar-la a visitar.>L’equip de la cascada: Ana Morcillo, Jonhatan Russell Rule, Elena Martínez, Mariano Caballero i Vicente Solano.
“Purator (Puri+curator)”La relació amb la Puri durant la meva residència a Balada ha estat, com penso que deu haver succeït amb la resta de residents, molt cordial i afectuosa. Em va fer la impressió que els artistes que aterren a Baladre li omplen la vida i agiten, positivament, el seu dia a dia en aquest paratge tranquil de les Terres de l'Ebre. Puri em va semblar una entesa en art contemporani per accident. Penso que amb el temps podria esdevenir una "curator" especialitzada en l'art contemporani que gira al voltant del paisatge, el territori, la geografia de les conrades...Si em permeteu la broma, i si penseu que a ella no li ofendrà (si és que també accidentalment mai pot arribar a llegir l'article a Surtdecasa) la definiria, en to humorístic (ella en té de sentit de l'humor) i amb el respecte que es mereix, com: "Purator" (Puri+curator) una entesa en art contemporani del paisatge, el territori i la geografia de les Terres de l'Ebre.>Marc Serra
“Carismàtica, però de caràcter fort”I tant que la conec!!! La Puri és l’única persona que vaig conèixer d ́aquest peculiar lloc d'un carrer i dos pobles, de fet la Puri viu al poble del costat, és a dir, a la vorera d'enfront. Ella fantàstica, una senyora molt carinyosa i carismàtica, però de caràcter fort, vam xerrar algunes estonetes en què ens feiem visites una a l'altra i comentàvem coses de la vida, dels homes, els fills, la tele, l'art,... El que més em va impactar fou la seva particular visió de la política d'estat actual. Directa i clara, sense pèls a la llengua. Record que deia "això de la independència que volen fer ara és un ¡putam! Com que enviem tants diners a Madrid i allà els roben, ara els d'aquí es volen independitzar perquè els diners es quedin aquí i així poder robar més." M'encanta!!>Laura Marte
“L’agitadora emocional de Balada”La Puri, la tieta Puri, la senyora Purificación, per a mi aquella doneta que a primer cop d’ull em va semblar un personatge de la companyia teatral “la Cubana” versió ebrenca. És la típica iaia que mira la teleescombraria del migdia, que fa cada diumenge la paelleta a la família i que es passa les tardes prenent la fresca amb els veïns. La típica iaia que, de sobte, enmig d'un moment de màxima concentració, és capaç d’interrompre dins lo teu espai per dir: "xeics, que vos porto un platet de paelleta!". Vaja, que no té cap problema en fer-te aterrar a la realitat en format de caiguda lliure des de l’enèsim pis d’un estadi creatiu que representa la immersió que una pot estar experimentant en una residència artística com és Baladre. Esta dona és com una esponja, tot ho vol saber, tot ho vol viure i tot ho vol dir, s’interessa pel que fas, ho absorbeix i t’ho retorna en format reflexiu o en format gastronòmic, en definitiva, és una artista. Una artista que com bé la seva lingüística denota quasi seria “de categoria”. Puri és la típica 'personaja', aquella que tots estimem i que tots podem arribar a odiar, aquella que sempre sigui per bo o per dolent marcarà els nostres records. Esta idea em fa creure amb més força amb la definició de Puri com a “artista de categoria”. Personalment la categoritzaria així, Puri l’agitadora emocional de Balada! D’això en diuen ser artista, no? Transmetre, fer sentir emocions,..... Per a natros i els nostres dies a Balada, la Puri va ser un acompanyament, una descoberta i una representació omnipresent de la vida en aquell insòlit paratge. Això em faria concloure que la podria arribar a definir com a “artista performance de categoria”. Qui estigui a Balada obert a noves experiències, sempre estarà la Puri i la seua performance de categoria.>Zoraida Roselló
“Estava avisat sobre “l’afer” Puri"Vaig arribar a Balada el divendres 9 de novembre de 2013. El primer que vaig fer va ser instal·lar l'ordinador i matar a tots els mosquits del lavabo i del 'quarto' de bany a cops d'escombra i a ruixades d'aigua amb el mànec de la dutxa a tota pressió. Benvingut al Delta. Els primers tres dies de residència no vaig voler cap contacte directe amb ningú. Al tercer dia, a la tarda, vaig anar a fer-li una visita. Estava avisat sobre "l'afer" Puri. El primer tema de conversa va anar de mosquits. He de dir que en els 10 dies que hi vaig ser només em va picar un mosquit a la mà (dues picadetes). “Quina sort!”, em deia la Puri. “Deus tenir la sang dolenta. Ai! tan bruta dels fums de Barcelona que et deu córrer”. I rèiem. La Puri és una dona baixeta i té els cabells de rínxols negres i curts. Als seus 78 anys conserva l'alegria i quan riu es tapa la boca amb unes mans de dits inflats i ungles pintades de vermell. Un dia em va portar un caldo per a que me'l cuinés. Al dia següent em va preguntar: “Què tal el caldo? què li has posat?”. “Com?”, vaig respondre. “Doncs, això, que què li has posat al caldo, arròs, patates, pèsols...?”. Li vaig dir que em vaig escalfar el caldo i au. Es va fer un tip de riure. “Homes!”. Aquell mateix dia a la tarda va venir a gravar unes jotes que sabia. Una parlava sobre una mare i una filla de Balada. El que més em va sorprendre és que cantés quasi totes les jotes en castellà. Només cantà en català una estrofa. De vegades, els ulls se li entristien quan em deia que "tot" s'havia perdut: el treball del camp, les festes i l'activitat del poble en dates assenyalades. Per qui no hem tingut àvia, escoltar a persones com la Puri és una cosa molt important.>Daniel Sàez
