'Gravity', la poesia espaial

“Respira a poc a poc, mantingues la calma. Respira a petits glops, com si estiguessis bevent un bon vi, no com si traguessis cervesa. Aguanta, et mareges, oi? És normal quan fa falta l’oxigen”. El director mexicà Alfonso Cuarón ens regala a Gravity una proposta cinematogràfica que ens posa a la pell de dos astronautes interpretats per George Clooney i Sandra Bullock, en el film més poètic dels que s'han ubicat a l'espai, des de 2001: Una odissea a l'espai de Stanley Kubrick.

 

L’argument és minimalista i senzill, però no simple. La doctora Stone (Bullock) i el veterà astronauta Kowalsky (Clooney) es troben de missió a l’espai exterior mirant d’arreglar un satèl·lit, quan la serenor de l’espai es trenca sobtadament a causa d'un torrent de brossa espaial que s’aproxima a una velocitat endimoniada cap a la posició dels protagonistes. La pluja de deixalles fa malbé el satèl·lit i provoca que els dos astronautes naufraguin pel mar celestial.

 

Cuarón comença en aquest punt el seu particular submarinisme per la psicologia dels personatges amb unes decisions formals que acompanyaran una acció- moltes vegades exagerada tenint en compte el rerafons de la proposta-, que només és l'excusa per explicar quelcom més humà, que no és altre que la complicitat que s'estableix entre dos personatges que es troben sols a desenes de quilòmetres de la Terra.

 

Els enquadraments utilitzats per Cuarón provoquen que els espectadors es posin a la pell dels personatges sofrint allò que els protagonistes sofreixen. Així com la música, que també ajuda a intensificar les sensacions. Fins i tot podrem escoltar el bategar d’un cor que es compassarà amb el nostre tot accelerant-nos.

 

Aquest lirisme queda truncat, molts cops, per una acció i un happyend que ens recorden massa a les grans produccions nord-amercianes tals com Indiana Jones o a James Bond. Potser és que a mi no m’agrada que es barregin tants gèneres, i menys si algun d’ells aposta per l’exageració. Gravity podria haver sortit més rodona si s’hagués enfocat sobretot cap a un tipus de thriller contingut.

 

Per a qui es pregunti per què hauria de veure aquesta pel·lícula havent vist 2001: Odissea a l’espai o Alien, caldrà dir-li que mai cap espectador s’haurà sentit tan astronauta com en aquesta producció. Mai tan a dins de la seva pell, mai tan angoixat per la soledat extrema ni seduït per la bellesa de l’espai exterior.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera