Irma Vilà Òdena

Foto: 

Cedida
Irma Vilà Òdena

Irma Vilà Òdena: "Hem de poder considerar la pantalla com un llenç més"

El Centre d’Art Lo Pati estrena La Façana, un espai expositiu exterior reservat per a peces audiovisuals
Judit Monclús
,
15/02/2023
Arts
Irma Vilà Òdena (Barcelona, 1978) és investigadora, productora cultural especialitzada en art, ciència i tecnologia. Des del passat mes de gener, també és comissària de 'Miratges', el cicle de natura i paisatge(s) visuals que es projecta a La Façana del Centre d’Art Lo Pati, un espai expositiu exterior que, en forma de pantalla i amb programació pròpia, vol donar a conèixer les creacions de diferents artistes digitals.
Hem d’intentar que la tecnologia sigui més invisible. No podem donar-li més importància. És una eina més i, en el món actual, utilitzem la tecnologia en tot moment

- Què aporta que Lo Pati tingui un espai expositiu com La Façana?
A Lo Pati necessitaven més espai i van pensar en posar aquesta pantalla per mostrar altres tipus de propostes que no encaixaven a l’espai que tenien fins ara. Ara, La Façana apropa l’art a un públic que potser no està acostumat a entrar al museu. De fet, quan estàvem fent les proves, abans de posar-la en funcionament, la gent que passava per davant se sentia atreta pel que hi veia.

  • imatge de control 1per1

- Com dius, aquesta iniciativa es pot convertir en una manera d’apropar l’art a nous públics perquè, a partir del que vegin a La Façana, facin el pas d’interessar-se i descobrir què ofereixen espais culturals com Lo Pati?
Crea curiositat. T’interpel·la quan vas pel carrer i la relació que s’estableix amb la pantalla és anònima i gratuïta. No has de planificar res. Això fa que aquelles persones que no estiguin acostumades a entrar als museus puguin gaudir d’aquestes propostes i sentir-se interpel·lades a fer el pas de creuar la porta. De vegades, pot ser gent que no acabava d’entendre què hi passa a dins o que tenia vergonya d’entrar-hi perquè no sabia si s’havia de pagar o no.

- És una proposta innovadora a nivell de Catalunya. Teniu referents d’altres països?
Hi va haver una pantalla pionera a l’estat espanyol, que va ser el Medialab-Prado de Madrid que, desgraciadament, va tancar fa uns anys. N’hi ha una altra a la TabaKalera de San Sebastián, on l’artista ebrenca Alba G. Corral n’ha fet dues produccions. En tenim exemples també al centre Etopia de Saragossa, on s’hi mostren peces d’art més experimental i, a la vegada, és una finestra a tot allò que passa a dins. A Lo Pati, en canvi, La Façana està pensada com un espai expositiu més. No té res a veure allò que s’hi projecta amb l’exposició que hi ha a dins del centre. Mundialment, també tenim altres exemples, com ara la famosa Times Square de Nova York. El coneixem pels anuncis, però també exhibeix projectes artístics. I també trobem propostes similars al museu M+ de Hong Kong i a Seül.

- A part d’obrir-se a nous públics, La Façana també serà una manera de donar a conèixer les arts digitals i mostrar que les tecnologies també són aliades per a la creació...
Podríem considerar que les tecnologies són una eina més. Realment, serà més interessant quan considerem la peça per ella mateixa i no per la tecnologia o la tècnica amb què està feta. Això s’anomena postmedia. Després d’una primera època de fascinació tecnològica, hem de gaudir de la peça i poder considerar la pantalla com un llenç més.

- La Façana s’estrena aquest 2023 amb el cicle de natura i paisatge(s) visuals 'Miratges', que comissaries tu mateixa. Són propostes artístiques de sis artistes digitals que reflexionen sobre la representació del paisatge. Com són aquestes reflexions en digital?
Vaig triar el tema de la natura i dels paisatges visuals perquè el leitmotiv de Lo Pati ja és la natura i el paisatge. Com deia la seva directora, Aida Boix, no vol dir que tots els continguts que facin allà siguin d’aquest tema, però, en aquest cas, vaig voler centrar les propostes en aquest àmbit concret. En aquest cicle, que s’allargarà tot el 2023, projectarem les propostes de sis artistes digitals. En tenim tres de locals i tres d’internacionals. La que estem veient ara, i que s’allargarà fins el 20 de març, és la peça Slow Violence de Hamill Industries, que són un duet d’artistes de Barcelona.

- De què tracta?
En aquest cas, es tracta d’una reflexió sobre la transformació geològica i la destrucció d'ecosistemes vius, on contemplem els efectes i canvis produïts a la superfície de la Terra. Sovint hi ha violències lentes, però ho poden ser tant les que creem les persones com les de les mateixes forces de la Terra.

 

Irma Vilà Òdena (segona per l'esquerra) amb les artistes participants, durant la presentació de La Façana | Foto: Cedida
- I què més hi haurà?
Després, tindrem Xavi Bou amb dos films: 'Ornitographies' i 'Murmurations' entre el 21 de març i el 21 de maig. És un projecte en què ell mostra, mitjançant vídeos o fotografies, les trajectòries de vol de les aus. En una mateixa imatge superposada, es poden veure les diferents posicions d’aquests ocells. Algunes de les gravacions que s’hi veuran estan gravades al Delta de l’Ebre. També mostrarem lones amb fotografies seves que distribuirem per la ciutat d’Amposta, que complementaran les projeccions a Lo Pati. També comptem amb Dirk Koy, que és un artista que viu a Suïssa, i que ens portarà la peça 'Luftraum' del 21 de maig al 20 de juliol. Koy grava amb drons diferents paisatges urbans, sobretot rotondes i carreteres. Després, tracta aquestes imatges i crea collages infinits per crear nous paisatges urbans surrealistes, perquè no tenen principi ni final. Del 21 de juliol al 20 de setembre, tindrem 'Serial Parallels' de Max Hattler. Ens porta un retrat experimental de Hong Kong, una de les ciutats més verticals del món, a través d’una pel·lícula de nou minuts que realitza a partir de moltes fotografies de gratacels creant un paisatge hipnòtic i asfixiant. 'Fluctus' de Lia (del 21 de setembre al 20 de novembre) i 'Bancals' d’Anna Carreras (del 20 de novembre al 21 de gener del 2024) coincideixen en la creació de peces d’art generatiu a partir de codi creatiu i algoritmes. Totes dues fan servir la natura i els paisatges vius com a inspiració per crear-los després des de zero i a través de software. En el cas de Carreras, s’inspira en un territori molt proper, la Franja, i els bancals i les terrasses de cultiu de la zona i els murs de pedra i crea una peça especial per a aquest cicle de La Façana. Ho fa com un homenatge a un paisatge proper en el qual, diu, no ens hi fixem prou.

- Així, a més d’artistes, són expertes en tecnologia...
Exacte. En aquest dos casos, la seva eina és el codi i el software. Hi ha artistes que utilitzen imatge real i després la processen. I després hi ha aquestes artistes que fan imatge sintètica, la creen elles des de zero. Cada artista domina tècniques diferents per expressar les seves propostes.

- Com a experta, el fet que siguin creacions en les quals la tecnologia hi té tot el pes, condiciona la manera com els artistes reflexionen o aborden allò que volen mostrar-hi? És a dir, extrapolar-ho a altres maneres de creació, creus que conduiria a reflexions i conclusions diferents?
No sé si consideraria que la tecnologia hi té tot el pes. Considero que la tecnologia és una eina més. Podríem dir que el pinzell i el llenç de Lia i Carreras són el codi, l’ordinador i la pantalla. Podrien fer les mateixes reflexions si fessin servir eines més tradicionals. Hem d’intentar que la tecnologia sigui més invisible. No podem donar-li més importància. És una eina més i, en el món actual, utilitzem la tecnologia en tot moment. Quan fas una trucada de telèfon, no penses que la fas amb un smartphone. És l’habitual. Abans ho feies d’una manera diferent, però la trucada en si, és el mateix.

- En tot cas, ha evolucionat la creació digital, des de les primeres passes, quan tot era més experimental, fins ara, quan molts creadors ja són nadius digitals?
Per descomptat. Aquests artistes [els que participen al cicle La Façana] observen el seu entorn. N’hi ha que el graven amb la seva càmera i després manipulen imatges per mostrar-ne un resultat, perquè és el seu llenguatge. En altres casos, el seu llenguatge és el de crear paisatges des de zero a partir de codis de programació. Cadascú té unes eines diferents. Ara, això, el que ens permet, és incorporar-hi el temps. Podem mostrar-ho en una pantalla, en comptes de fer-ho en un llenç tradicional, així com les manipulacions que poden fer aquests artistes al llarg d’un temps determinat fent canviar aquests paisatges que ens mostren. De fet, la pintura o la fotografia no ens deixen incorporar el temps com, en canvi, sí que ens permet el fet de gravar amb càmeres de vídeo o a través de la programació.

- La virtualitat permet reaccionar a l’art de la mateixa manera que ho fem amb una peça pictòrica o musical, per exemple, o té altres formes de remoure l’espectador, pel fet que hi hagi una pantalla pel mig, que pugui marcar certa distància en alguns casos?
No crec que això marqui distància, perquè ja estem molt acostumats a les pantalles. Són un llenç més i ens n’oblidem per veure-hi només el contingut. De fet, la música també està mitjançada per la tecnologia, però no hi pensem perquè ja ho tenim més assumit

- El context d’una pintura o d’una peça musical és el mateix que el de l’espectador. En aquestes mostres artístiques que s’observen a través d’una pantalla el context és diferent, no hi comparteixes el mateix espai. La possibilitat de crear vincles és la mateixa, doncs?
En aquest cas, perquè fos així, hi cabrien les propostes d’espais immersius en pantalla per incorporar el públic amb la peça. Aquí tenim una pantalla i hi ha una distància, perquè està en una façana, però hi ha espais que creen projeccions més immersives que desdibuixen els límits de la pantalla. Crec que és un primer pas. Quan veus la peça, deixes de veure la pantalla. Et poses a dins del paisatge.

- La Façana es podria considerar una metaexposició, ja que els artistes, a través de les seves propostes, reflexionen sobre la relació entre el món virtual i el món físic, que és la relació que, d’alguna manera, també estableix La Façana amb el públic. Heu pensat en analitzar com hi interaccionarà al llarg d’aquest primer any?
Seria interessant, perquè és possible que hi hagi gent que s’hi acosti i no digui res, però que també n’hi hagi d’altra que entri, pregunti, faci comentaris... De fet, el dia de la presentació, vam fer un tràiler de deu segons per a cada peça i va despertar molt curiositat. Molta gent ja s’ha programat passar per la façana de Lo Pati. Les propostes del cicle també fan una evolució a partir del tractament del paisatge i de la imatge que fan els artistes.

- A les Terres de l’Ebre, que tenim una vinculació molt estreta amb el paisatge, suposo que cridarà més l’atenció aquestes connexions que en fan amb l’obra que projecten...
Exacte. Els piquem l’ullet, sobretot amb la peça del Xavi Bou i aquests paisatges gravats del vol de les aus al Delta. La proposta de l’Anna Carreras també parla d’un paisatge molt proper. Són referències clares al territori que poden estar molt bé i que s’enfronten o entren en diàleg amb els paisatges més urbans que hi ha al mig de la proposta del cicle.

- Per veure les projeccions de La Façana, només cal anar a la plaça Mari Chordà i contemplar-los. No hi ha cap altre requisit? Quins són els horaris de projecció?
Les projeccions es faran al llarg de tot l’any, cada dia, de 9 a 23h. Serà interessant veure com podem apreciar les projeccions segons si hi ha llum de dia o llum de nit. L’experiència canvia força. Totes les peces que s’hi projectaran tenen una durada d’entre tres i nou minuts. Algunes peces et criden a quedar-te tota l’estona perquè tenen una narrativa concreta, la imatge canvia i convida a quedar-t’hi tota l’estona. En el cas de les peces generatives, pots triar quanta estona les vols contemplar. Cadascú pot aproximar-s’hi i gaudir-ne durant l’estona que li convingui. Totes es projectes sense so, tot i que algunes es van crear, inicialment, amb so. Les dues últimes, però, ja es van crear sense so, només són propostes visuals.

Més informació: 

A

També et pot interessar