Gisela Chortó: "Per mi llatar és fer un homenatge a tota la gent llatadora del poble de Rasquera"

La jove llatadora de Rasquera que fa dos anys es va endinsar en l’artesania de la pauma

Maite Mestre (ARTRA)

09/09/2021

Arts

Gisela Chortó Safont (Rasquera, 1994) és una jove llatadora de Rasquera que fa dos anys es va endinsar en l’artesania de la pauma, una tradició arrelada al poble i a la seva família. El confinament li va regalar temps i ella, emprenedora i amb una energia desbordant, va aprofitar-lo per aprendre l’ofici. Ara, sota el nom de La Llatadora i amb més de 3000 seguidors a les xarxes, s’hi dedica professionalment amb l’objectiu de recuperar l’ofici i posar-lo en valor.

No vull que la gent em conegui a mi, vull que coneguin l’artesania de la pauma que ens ha diferenciat aquí a la Ribera d’Ebre i es pot dir que a tot Catalunya

- Rasquera és un poble conegut per seva la tradició en l’ofici de la pauma. Sempre has llatat?
Tota la vida he vist llatar a casa i al poble, però fins fa uns dos anys no en sabia. Recordo veure a ma iaia a casa fent cabassos per anar a l’oliva. Ella, la besàvia, les tietes... Totes eren llatadores. Mai de la vida hagués pensat que acabaria sent artesana de la llata, però és un ofici que porto a la sang i sense esperar-m’ho em va enganxar.

- I com et vas iniciar?
Va ser sobtadament, no ho tenia planejat. Venia d’una llarga temporada d’estar aturada per una lesió i llavors va arribar el confinament, que encara em va donar més temps. Al principi venia ma iaia a casa, ella em va ensenyar a llatar. Un cop vaig saber-ne vaig aprendre a cosir i a fer cistells. Aquí al poble tothom va amb cistells de pauma a comprar. Això no s’ha perdut.

- De les crisis en solen sortir oportunitats.
L’aturada forçada em va portar a practicar cada dia, a crear per a mi. Vaig fer arracades, bosses i làmpades. Em sortia de dins i com més en feia més en volia fer. No podia parar. Ma iaia em deia que estava grillada, però a mi em sortia així. M’agradaven les peces que feia i alhora em sorprenia a mi mateixa perquè només feia mig any que llatava . És com si algú m’hagués estirat d’un fil i m’anés guiant.

- I com fas el salt a La Llatadora?
Va ser l’estiu després del confinament. Vaig decidir fer un Instagram només per a l’artesania de la pauma perquè començava a tenir comandes de gent propera. Al principi no m’ho podia creure però vaig pensar: ep, això funciona, m’he de crear un nom! La llata, gent que llata, femení... La llatadora! Anava rebent comandes i vaig treure col·leccions. Els seguidors anaven pujant.

- Quants en tens?
Més de tres mil seguidors ara. Tot això sense catàleg ni pàgina web.

- I com ho fas per vendre?
Tot passa per mi. Em fan les comandes a través de les xarxes socials. Normalment treballo sota comada perquè estic jo sola i no puc tenir gaire estoc. Ara amb uns nois d’aquí el poble estem fent un catàleg per poder vendre a través d’Instagram perquè se m’acumulen els missatges. Ara sí que veig que no puc aguantar més així. Potser també acabo fent una pàgina web perquè m’agrada explicar què faig. De fet, si porto un any i mig fent-ho així és perquè vull tenir jo el contacte directe amb el client. Vull que em preguntin, que jo pugui transmetre com s’ha fet la peça i el valor que té.

Peces de pauma exposades a la seva botiga de Rasquera | Foto: Maite Mestre
- Quantes peces tens a la venda ara?
Actualment tinc entre quinze i vint peces diferents de les dues col·leccions que tinc. Peces de la llar i bosses. El cuir el portem a fer als guarnicioners de Tivenys. Qualitat preu és increïble. Són molt templats. També faig coses personalitzades o puntuals que no catalogo dins de les col·leccions.

- Quin és el cost d’un cabàs mitjà, per exemple?
Aquests surten a trenta euros. Del tema preu m’agradaria parlar-ne. És un tema molt tabú en general i que se n’ha de parlar penso. No és que no estigui prou valorat sinó que penso que no està prou ben explicat. Si ho expliquéssim bé, n’estic segura que els clients pagarien més de trenta euros.

- Explica-m’ho, a veure.
Un cabàs de trenta euros a mi fer-lo em costa dos dies i mig bons sense parar, sense comptar les hores que he sortit a buscar la pauma, que l’he assecat, escaldat, tallat, triat, guardat... Només fer-lo. Les llatadores hem d’anar a buscar la matèria prima i si fem un procés malament ho perdem tot.

- Són moltes hores i un coneixement en perill d’extinció, podríem dir.
Si féssim una enquesta de preus i preguntéssim quin cost li posaries a un cabàs que porta més de dos dies de feina, amb tot el treball de mesos previs per obtenir la matèria prima, i que a més et durarà tota la vida, quin preu posaria la gent? A més, és una artesania única a tota Catalunya. Això només ho tenim aquí a les Terres de l’Ebre. Aquí ve gent a buscant cabassos per a les garrofes o l’oliva cansats de canviar galledes de plàstic de quinze euros perquè se’ls hi rebenten al cap de poc temps.

- I com ho valores, poses un preu més baix o el preu real?
A mi també m’agrada comprar artesania i vull que estigui a l’abast de tothom. Per això intento posar un preu raonable i tenir sempre dues motxilles amb preus una mica d’aquí i d’allà.

Detall de la bossa pastisset de La Llatadora, a Rasquera | Foto: Maite Mestre
- Quina és la peça que més et demanen?
El bolso pastisset. És una peça que va sortir del confinament i que m’agrada molt.

- Quant val?
Quaranta euros. Potser em guanyo més diners amb tres pastissets que amb les motxilles, que en valen setanta o cent. Totes les peces que porten cuir pugen més perquè treballem dos artesans. Però veus, ja ho he de justificar. Companyes meves d’altres indrets tenen les motxilles a dos-cents i tres-cents euros.

- Que sents al llatar?
Llatar per mi és una teràpia. Quan llates és com quan vas a córrer. Per mi, llatar és això, desconnecto, i em fa tirar avant. També sento el llatar com un homenatge a tota la gent llatadora del poble de Rasquera.

- Què et diuen els veïns?
Ben trobats! Que diem aquí. Tots em porten aquí dalt i els hi estic molt agraïda. L’ajuntament està sempre pendent de mi i em té en compte, es mouen molt. I des del Consell Comarcal d’aquí a la Ribera d’Ebre també em tenen present i m’ajuden molt. Les dones del poble ho veuen com una cosa supercomplicada. Elles la van viure en una altra època, jo ho tinc més fàcil ara. Quan llatem juntes m’expliquen que el so que fem al llatar abans se sentia per tots els carrers del poble. Jo no ho puc deixar perdre això, m’emociona.

Gisela, llatant a l’interior de la seva botiga | Foto: Maite Mestre
- Creus que la gent jove aprecia l’artesania?
M’agradaria transmetre un missatge de conscienciació per a la gent jove. Bé, dos missatges. Entre tots hem de cuidar a l’artesania i als artesans perquè en queden molt pocs, se’ns en van i això és perd per sempre. I l’altra cosa que els hi vull dir és que no tinguin por d’endinsar-se en el món de l’artesania. Que es deixen estar de Tiktoks i Instagrams i que s’arrelin als valors que ens han deixat els nostres avantpassats. De vegades quan veus a què es volen dedicar la majora de joves seguint a segons quins influencers veus que hi ha molta feina a fer.

- Com t’imagines el futur?
Molt prometedor, la veritat. Visualitzo cada matí que això funciona. T’ho juro que tinc una cosa dins que em diu que ens en sortirem, que ho petarem. Ara semblarà que em tiri floretes però el veig molt prometedor i en tinc moltes ganes. M’ho emprenc en força. És com ho sento i la gent m’ho fa notar. Al cap i a la fi no sé si s’enganxen per la feina que faig o per la història que hi ha darrere de les llatadores d’aquí.

- La teva feina posa en valor l’ofici, el poble, la tradició. Tots hi guanyeu.
També m’agradaria treure un llibre d’un treball de recerca que estic fent sobre les llatadores de Rasquera. Vull saber-ho tot sobre l’ofici i que es conegui. Hi ha un grup cultural del poble que fa molts anys van fer alguna publicació. Sempre ho dic, no vull que la gent em conegui a mi, vull que coneguin l’artesania de la pauma que ens ha diferenciat aquí a la Ribera d’Ebre i es pot dir que a tot Catalunya.