El Superman més espectacular i profund

Mai hauria pensat que un personatge tan poderós i tan americà em pogués arribar a agradar. De fet, fins fa uns anys, quan vaig llegir el còmic All Star Superman de Grant Morrison, cap Clark Kent em semblava altra cosa que una demostració de “mascle  alfisme” amanit amb patriotisme i disfressat d'humilitat. No cal dir que el seu mal gust per vestir mai ha condicionat la meva perspectiva.

 

El guionista escocès em va fer veure les coses d'una manera diferent, tot allunyant al personatge dels conflictes humans i aproximant-lo a l'estatus de divinitat. Així, el personatge creat per Jerry Stiegel i Joe Shuster el 1938 em començava a resultar interessant. 

 

El director Zack Snyder es treu de la butxaca, en part gràcies al productor Christopher Nolan, un Superman, al meu gust, molt més interessant que les anteriors versions. Ho és més perquè, bona part del metratge, Clark (Henri Cavill) es passa buscant-se a ell mateix. Curiosament, es passa 33 anys de la seva vida fins que no es troba. Hom veurà reminiscències cristianes aquí, però també se'n poden trobar de filosòfiques i és que Superman és un concepte que va elaborar el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, tot i que evidentment els poders d'aquest ésser sobrehumà consistien en ser capaç de fer canviar els valors. El Zaratustra nietzscherià també es busca a ell mateix i dubta i sofreix perquè qui ha d'aportar quelcom de nou a la societat ha de suportar el pes de la responsabilitat.

 

Aquest home d'acer és un restart on podem veure una altra vegada l'origen de l'extraterrestre adoptat per uns pagesos de Kansas. Un Krypton amenaçat per la destrucció i una possibilitat de salvació de l'espècie: enviar Kal-El (nom real de Superman) a la Terra. Tanmateix, aquesta no és la proposta que vol la facció militar kryptoniana que tan bon pugui anirà a la Terra per dominar-la.

 

Aquest Superman és el més semblant al Zaratustra nietzscherià que hagi vist mai al cinema, potser no per mèrit de Nolan sinó per demèrit dels guionistes anteriors. No diré que Superman sigui un film filosòfic, sinó que jo me'l miro amb filosofia. Tot i això, Clark Kent de petit llegia a Plató, segons es veu a L'home d'acer.

 

Tot i que els flashbaks i els tempos se'm facin una mica estranys al principi, valoro positivament el tipus d'enfocament que fa el guionista David S. Goyer que experimenta amb el·lipsis i retorns a la infantesa de Clark tot sovint. Cada retorn al passat és un dilema, un sofriment que mostra perquè l'home més fort del món ho acaba sent.

 

I ara bé la part que no m'agrada, la segona hora del film. Si la primera hora i mitja és continguda, amb alguna vacil·lada no justificada com pugui ser el fet què la periodista Louise Lane (Amy Adams) vagi caminant per damunt d'un precipici de gel enmig d'una tempesta, però amb un to general prou sobri, la segona part és una ostentació de poders quasi desorbitats amb un ritme vertiginós fins al punt de produir col·lapse als que no som amants d'aquest gènere. 

 

Sí, Superman és de Kansas i, per tant, un patriota. Déu és americà i protegeix tota la Terra, però sobretot, als seus. En aquest punt discrepo. Vull un Superman que no lluiti contra perills d'invasió perquè no vull enfortir la paranoia dels Estats Units sobre que tothom els vol dominar. Voldria un Superman que s'enfrontés al mal que ell mateix pugui ocasionar. Però per ser que no m'agrada, estic content d'haver anat a veure-la.

 

--

On pots veure la pel·lícula? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat:

www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera