Asbel Esteve: “Reflexiono sobre la necessitat de reconeixement que té un artista”

Són les 9.30 del matí d'un divendres de febrer. Asbel Esteve entra i surt de l'escenari de la Lira Ampostina entre cortines. Trafega amb un cub blanc, desconnecta cables, ajuda a un tècnic a desmuntar estructures de focus. “No ens ha sortit l'escena tal com voliem i estem modificant-ho”, em diu només saludar-nos. Algú que fa cine, irremeïablement, ha de saber encaixar els imprevistos molt bé, penso. 

 

Aquests dies, aquí, a Amposta, està previst el rodatge de l'última escena de Patuchas, el hombre de los mil limones, l'últim projecte del cineasta ampostí Asbel Esteve, basat en la figura del cantautor cordovès Juan Antonio 'Canta', un artista polifacètic de l'escena musical indie espanyola, líder del grup Pabellón Psiquiátrico, que no va arribar al gran públic fins que no es va convertir en un fenomen televisiu als anys 90 amb el seu tema El Rap de los 40 limones, popularitzat al programa de Pepe Navarro, Esta noche cruzamos el Mississipí. 

 

L'any 1996, Juan Antonio 'Canta' es va suïcidar als 30 anys al seu domicili de Còrdova. Després d'aquest fet, el silenci. Gairebé 20 anys després de la seva mort, el seu èxit i la seva figura semblaven engolides en un gran forat negre. Ni rastre a Internet ni museus amb el seu nom ni discs pòstums. “Un dia escoltant Radio 3, vaig sentir un tema seu. Hòstia! Quan de temps sense escoltar res d'este paio, vaig pensar! De seguida em vaig posar a Internet a buscar informació. La sorpresa? No vaig trobar gairebé res”, explica Asbel, assegut en una butaca de la Lira. “Em va sorprendre perquè jo trobava el seu treball amb Pabellón Psiquiátrico, molt respectable”. A partir d'aquell moment, Juan Antonio 'Canta', nom artístic de Juan Antonio Castillo, es va convertir en una obsessió per al cineasta. “Volia saber més coses sobre la vida d'aquest personatge, com era, què l'havia portat a la televisió...”. Amb aquesta intenció, Asbel va viatjar a Còrdova i Madrid per conèixer els seus amics. Mambo, una obra de teatre escrita per l'artista andalús que, finalment, va haver de ser dirigida per un company degut a la seva precipitada mort, i que es va representar a Madrid el 1997, va ser el tret de sortida per estirar un fil que l'ha portat a entrevistar Santi Carrera, fundador de la companyia Tribu Accidental, Jesús Blanco o, fins i tot, a Martirio. “Es van sorprendre molt del meu interés en l'artista, però els va fer molta il·lusió”.

 

 

“M'agrada entrar a les cases de la gent”

Per què Asbel Esteve decideix parlar sobre Juan Antonio? Què hi ha d'ell mateix en aquest personatge? “Evidentment els meus treballs sempre són una recerca per intentar comprendre'm millor a mi mateix”, diu. “Suposo que la seva història em serveix per traçar el camí que emprèn un artista cap al reconeixement. És un tema que em qüestiono sovint. A mi, moltes vegades em molesta aquesta vessant més pública. Però em plantejo que, si mostro les meves creacions, és perquè vull que la gent les vegi”, explica Asbel. 

 

“La vivència personal del 'Patuchas' també posa de manifest la dificultat que amaga tot procés creatiu. Des de fora, molta gent no s'imagina l'esforç que ha de fer un artista per construir la seva obra”, diu. "Juan Antonio va dir una frase que m'hagués agradat dir a mi: “Yo no soy un artista, soy un artesano”. “Tenia molt clar que l'art es feia treballant”, explica el cineasta. 

 

“He intentat deixar parlar els seus amics sense fer massa preguntes.... Me n'he adonat que tenien moltes ganes de parlar...”, comenta. La majoria dels testimonis estan enregistrats a les cases dels propis entrevistats. "M'agrada entrar a les cases de la gent. Volia que, en qualsevol moment, es poguéssin aixecar i anar a buscar una caixeta amb els records que guardaven de Juan Antonio”, diu. Una de les millors experiències va ser unir tots els testimonis a la platea d'un teatre i deixar-los parlar. “No paraven de dir: 'Te acuerdas de aquello y de lo otro?'”

 

Aquest projecte arriba després de l'èxit d'In Albis, un curt documental minimalista en què l'autor construeix un viatge sonor a través d'uns espais que en algun moment o altre han estat habitats per persones. “Amb In Albis, creia que havia trobat la manera d'explicar les coses, però ara he canviat totalment de registre. Si abans volia explicar un fet sense paraules, en aquest cas, tot el contrari, vull posar-hi moltes paraules, fins i tot, divagacions. Per això faig entrevistes". Tot i que en aquest cas, “segueixo fent moments In Albis”.

 

Què tenen en comú ambdós projectes?: “Que m'agraden les històries autèntiques. I vull dir una cosa: fer cinema sense pressupost no és cap mèrit, és una putada. No crec que llenci un Verkami, no vull que la familia i els amics acaben pagant els meus projectes... En aquest cas, he ofert la idea a les productores, però la majoria no han cregut que fos un projecte "urgent". Està clar que Patuchas, el hombre de los mil limones no ha estat un home "de la indústria", sinó "de la gent".