Jump to navigation
- Per què t'enfoques en el tema desobediència? Què significa per a tu?Crec que tracto aquest tema perquè és just el contrari del que feia quan era nen. De petit, era molt obedient i respectuós amb l'autoritat i les regles i em censurava quan tenia noves idees, idees boges, o desviacions de la regla. Però en el fons, m'agradava trencar regles en els jocs de taula o jugar creant les meves pròpies regles. Crec que no ensenyava qui era jo veritablement. Per això, aquest tema pren tanta importància per a mi en aquests moments. El fet de no haver desobeït de nen, m'ha costat 30 anys de feina, d'acte de coneixement i d'acte de reconeixement.
- La desobediència per començar a ser lliure?Es parla molt de llibertat, però aquesta mateixa llibertat s'ha d'experimentar. La desobediència ho permet. He anat aprenent que sóc una persona que té una necessitat de llibertat molt alta. Per això, desobeir és una tàctica d'aprenentatge per ser lliure. - En quin moment t'adones que has de deixar de seguir totes les directrius que t'han ensenyat?He començat a no seguir-les abans de saber-ho. I això va ser casant-me amb la persona incorrecta. I seguim sent parella avui malgrat aquest "error". Incorrecta segons els criteris dels meus pares, criteris implícits i no expressats però que es deixen conèixer a mesura que avancen els anys. A més, diria que aquesta situació pot ser més complicada que amb un enfrontament directe. Després, va haver-hi moments de desviació en el treball o com a estudiant, però de nou sense ser-ne conscient.
- Vas ser conscient de l'acte de desobediència quan va sorgir un problema a la teva empresa?Sí. El que va despertar aquest sentiment de desobediència va ser quan, per falta de pressupost, anàvem a imposar a treballadors de magatzem amb sous baixos a portar el seu propi paper higiènic al treball. I em vaig indignar. Profundament. La meva reacció va sorprendre fins al director general però en aquest moment vaig prendre consciència del fet de desobeir a una autoritat. A partir d'aquest moment, he començat a posar en dubte les directrius de l'estil: "és l'única via que funciona" o "no hi ha alternativa". El famós TINA de Margaret Thatcher. Fins a posar en dubte el concepte d'escola per als meus nens. - Desobeir és el primer pas per sentir-te empoderat a la teva vida?Estic convençut que sí. El que no és necessari és ser conscient d'això. Els nens, per exemple, no tenen consciència que desobeeixen. Això ho aprenem nosaltres, els adults, perquè contravè a una certa ordre social, que ens és familiar i fàcil. Per als adults, crec que cal prendre consciència que volem desobeir a un principi establert. Potser també necessitem aclarir que és desobeir.
- Què és?No correspon al fet de no respectar una regla en si simplement, com no respectar límits de velocitat, per interessos personals aliens, sinó no respectar el principi d'una regla que, segons la teva opinió, està danyant la teva llibertat íntima o la dels altres. Desobeir permet tocar els límits d'un sistema o d'una organització. És una possibilitat d'acte de coneixement. Sóc amo de la meva vida si sé qui sóc i què necessito, no si responc a necessitats alienes per mimetisme. - Per què tots som tan bons obeint?Crec que hi ha diverses raons per a això. Una és que aporta seguretat seguir patrons definits. La gent té tendència a seguir a personalitats autoritàries per aquesta necessitat de seguretat. Obeir permet reduir el nivell d'incertesa. D'altra banda, a ningú li agrada ser castigat i en desobeir es desperta la por del càstig. Avui dia els sistemes humans tradicionals tenen menor acceptació del comportament diferent. En classes amb 30 alumnes, no s'aguanten nens amb comportaments "problemàtics" segons la norma necessària per una suposada eficiència del professor. Desobeir pot suposar un esforç. Voler comprar aliments en circuit curt és més complicat que anar al supermercat. Aprenem a deixar les decisions del dia a dia a uns altres: a quina hora treballo, a quina hora descanso, a quina hora aprenc castellà, que contingut vaig a aprendre. Aprenem a deixar de prendre aquestes decisions. Això porta a tenir caps de setmana bastant avorrits perquè no sabem prendre decisions per als moments de llibertat i així aprenem a seguir patrons comuns de nou.
- Això ho aprenem a l'escola?El que ens passa a l'escola és que aprenem a ser passius en les nostres vides. Alguns es resisteixen i generen pertorbacions, uns altres -els rics- accedeixen a entorns més actius, com per exemple, les escoles alternatives. Això potencia i reforça també una certa desigualtat de cara al futur de l'adult. - És possible una educació o, millor dit, un aprenentatge diferent?No és que sigui possible. És que existeix ja. Nosaltres vam apostar per la instrucció en família quan els nens tenien 10 i 13 anys. Doncs aquest sistema tant a França com a Anglaterra o EUA existeix des de fa dècades, i era el sistema normal abans de la Revolució industrial. També existeixen escoles amb mecanismes molt diferents de funcionament. Escoles democràtiques, escoles Summer Hill... I un moviment que s'està creant a França al voltant d'aquest concepte. Per mi, el sistema més potent i més perturbador és la instrucció a casa. Obliga a considerar a la família com un sistema homogeni en el qual tothom depèn de tot el món i es preocupa de tot el món. I això porta a pensar la vida de manera més col·lectiva i autònoma, a expressar necessitats i prendre decisions. - Què ens poden ensenyar els nens?Que podem confiar en l'altre. Em vaig adonar amb totes les experiències que vivim a casa i el canvi de rumb que estem patint. Jo, pare i ex-cap de família, no confiava en els meus nens i en la seva capacitat d'aprenentatge i determinació. I per això, aquests mecanismes d'autoritat i de control sobre ells. Crec que confiava més en els meus col·legues de treball que en els meus nens. I després ens aprenen a treure les nostres ulleres adultes sobre la vida. Ulleres que s'omplen de principis i de dificultats i de compromisos... I així oblidem a poc a poc la nostra humanitat. Doncs els nens estan més prop d'aquesta humanitat que nosaltres i l'hem de reaprende. - Estàs d'acord en alguns casos de desobediència ciutadana com el Robin Hood dels bancs?Estic d'acord amb molts casos de desobediència, personals com col·lectius. Per exemple, el cas d'operadors de les grans elèctriques que es van negar a tallar la llum a famílies en necessitat. També el cas dels ocupes em crida l'atenció perquè hi ha una necessitat de supervivència que intenten cobrir a través de l'ocupació de casa buides. M'agraden també models de comunitats com al Barri de Sants a Barcelona o el cas d'un sevillà a la seva ciutat que va anar a "robar" en un supermercat per als necessitats. Hi ha moviments col·lectius també com les acampades o el "No vull pagar" -molt diferent per a mi del no vull pagar tots els meus impostos- que suporten reivindicacions col·lectives, que em semblen molt legítimes. Ara, en el cas de Robin Hood, desconec les seves intencions però és un cas per a mi contraproduent en la forma. Deixa oberta la interpretació a un benefici purament personal i així permet a les "autoritats" focalizar el tema sobre la forma de robatori i no el fons, paradisos fiscals o frau fiscal encobert de legalitat. És un cas contraproduent. En general tota la lluita al voltant de la desobediència és una lluita d'opinió. I això obliga a pensar una mica abans de desobeir.
