Daniel Ardura | Foto: Pedro Agustín

Foto: 

Pedro Agustín

Daniel Ardura: “Sigues valent i accepta que ets mentida, que gran part de tu menteix”

El músic anoienc presenta 'Voltereta', el seu primer treball en solitari
Albert Compte Riba
,
14/03/2017
Música
El músic anoienc Daniel Ardura (Igualada, 1980), membre de formacions com Sonio i Alado Sincera, presenta el seu primer treball en solitari, 'Voltereta' (Repetidor). En el disc, l'autor ens parla d'experiències passades, de la pèrdua i la propietat, de vides possibles, de la família i l'amistat, d'una singular forma de percebre el dia a dia i el fet de meditar sobre el passat, a través de deu peces íntimes, deu reflexions personals a mig camí entre l'autobiografia i les referències externes.
“Intento parlar sobre el fil fictici que connecta les persones, sobre la xiripa còsmica que fa que ens arribem a conèixer”

- Per publicar el teu primer disc en solitari has escollit acompanyar-te d'una guitarra acústica. Per què?
Moltes de les cançons han estat composades a partir d’un text o basades en ell. Degut a això, la feina d’elaboració ha estat com una espècie de recerca de patrons rítmics i d’harmonies que em permetessin no recitar ni llegir en veu alta, sinó llegir musicalment aquest text, per dir-ho d’alguna manera. Aleshores em semblava raonable fer servir un instrument acústic per tal d’evitar qualsevol altre distracció estètica, a més de garantir que el repertori es pogués interpretar amb dos únics elements: veu i guitarra.

- La identitat és una reconstrucció de la memòria?
Penso que una part de la identitat sí que participa de la memòria, tant individual com col·lectiva. També participa d’altres factors diversos però, alguns propers a l’objectivitat racional, fins hi tot físics. La reflexió que faig a ‘Álex’, potser, va més encaminada a considerar la memòria com una projecció mal·leable i altament sensible a la suggestió, una imatge subjectiva que canvia i evoluciona amb el temps. Com un mirall imperfecte on mai s’hi acaba de reflectir completament ‘‘nosaltres’’.

  • imatge de control 1per1

-  'Álex', 'Socorro', 'Los juegos de los que participamos aplican a este asustamiento', 'La detención'. Té algun sentit l'ordre d'aquestes quatre cançons i els seus respectius títols?
‘La detención’ és una peça que potser no inclouria en el grup de les tres primeres, però efectivament les altres sí que formen part d’una mateixa idea musical. La raó perquè aquestes cançons comparteixin un mateix patró és que parlen sobre la consciència d’un mateix. Personalment crec que, per contraposició a la identitat, la consciència és molt més fiable perquè no aplica a referents ni hi projectem res. Aquestes tres cançons són per mi com un full en blanc on hi trobem una frase escrita, una sola frase en majúscules que diu: Sigues valent i accepta que ets mentida, que gran part de tu menteix.

Les tres peces que obren el disc en un mateix tall audiovisual | Autors: Carles Pons y Oriol Estu Farràn

- Podem oblidar o tan sols podem aplicar 'La detención’?
Hum… No ho sé, jo tinc poca memòria o molt selectiva! Hahha! No de debò, no ho sé. En qualsevol cas, quan parlo de detenció em refereixo a un pla cinètic, com una captura, un ‘‘clic’’ en suspensió, saps? Com quan de cop i volta quedem bocabadats davant quelcom bell i -inconscientment- percebem un camp amb més profunditat o bé una perspectiva diàfana de la que no en serem plenament conscients fins després, quan ja ha passat l’instant. M’agrada aquesta sensació com que la gravetat ha fallat, com de capturar una petita escletxa en què el temps no ha estat infal·lible.

- Què has volgut expressar amb la peça 'Te olvides’?
Intento parlar sobre el fil fictici que connecta les persones, sobre la xiripa còsmica que fa que ens arribem a conèixer, sobre l’ínfim i casual detall que pot fer que dues persones es trobin. La cançó però, potser es centra més en les trobades que encara no han passat, que serien tant o més al·lucinants però que no arribaran per haver fet tard un segon. Amb ‘Te olvides’ volia referir-me a totes aquelles altres vides nostres possibles. Pensava en tot allò que ignorem, tot i haver estat a punt de conèixer. Pensava en petits forats, ponts o túnels com oracles que connecten possibilitats, unes dimensions amb altres.

- Es pot llegir al vers “Mi sorpresa tiene mucho sol, dos lunares” una confrontació d'idees?
Potser sí. Mira, aquesta és una cançó d’amor que parla sobre l’abraçada i el petó que arriben, però també sobre el respecte i l’acceptació del passat de cadascú de nosaltres. Està escrita amb il·lusió però parla d’apreciar les marques que portem a la pell. A més, és la cançó on faig la tombarella d’entusiasme que significa aquest disc.

- Com de la ubiqüitat a saltar pels aires?
Jo sóc una persona obsessiva i a ‘Constante’, d’alguna manera m’hi reconec. Igual que altres tenen problemes de dispersió, crec que els obsessius tenim com a punt feble la pèrdua de visió perifèrica i, la cançó, parla sobretot d’això. Jo, per exemple, he acceptat que sóc un perfeccionista -de la imperfecció estètica, sovint-, però no et pensis, segons passa el temps també tracto d’aprendre a respectar aquesta força vital perquè m’ajuda a alimentar el sentit crític, cosa que m’esforço en exercitar.

  • imatge de control 1per1

- Quines diferències ens podries assenyalar entre les nou cançons del disc en relació a la darrera?
Tot i que totes les anteriors cançons puguin semblar autobiogràfiques, tenen un alt grau referencial. Per contra, aquesta darrera és totalment autobiogràfica. -Es el seu aniversari, m’agafa de la mà i entrem al mar. Anem a agafar onades a La Salbaje, són les sis o set de la tarda i és octubre. Ja som a la punta, comença la posta de sol i com les sèries tenen una freqüència baixa, seiem a esperar. Estem en pau.

- Per quins motius has deixat 'Oliva' fora del disc?
Les tres cançons que han sortit com a singles tenen en comú el tema de la pèrdua, de la pèrdua i de la propietat. La pèrdua fa mal però es una oportunitat íntima d’entendre la mort, a més de suposar el final ulterior de la propietat -el qual és positiu, tot i ser considerat un impossible-. Resumint, jo personalment no crec en la família -entesa com a unitat determinista per la que els estats executen la perpetuació d’uns valors morals patriarcals obsolets, així com s’asseguren la successió de capitals patrimonials- sinó que crec en l’amistat. En faig esmena, tant sols, per tal d’explicar que en aquest context totes tres cançons, ‘Oliva’ sobretot, reflexionen sobre la pèrdua, en tant que reflexionen també sobre l’amistat. Finalment, jo entenc l’amistat com el ciment en el que no solament es basen les relacions d’empatia i afecte veritables, sinó que d’aquesta en depenen també  la co-fraternalització, solidaritat i no submissió social.

 

A

També et pot interessar