Foto: 

Cedida

Elena Sixto: “La natura és poesia en estat pur”

Parlem amb la poeta manresana i creadora del Llunarbori
Núria Domènech
,
28/02/2017
Llibres
Elena Sixto (Manresa, 1977) és una de les veus poètiques amb més personalitat de la Catalunya Central. El seu univers literari s’entrellaça amb la seva passió per la natura i pren la seva màxima expressió en recitals de poesia oral. Aquestes inquietuds, juntament amb la seva faceta de dissenyadora gràfica, l’han portat a la creació d’un calendari lunar en el que conflueixen temps, lluna, arbres i poemes: el Llunarbori.

- Començarem per l’arrel: per què escrius?
Perquè m’agrada. Em descobreixo, em revelo, em sorprenc, jugo, tresco fins a la troballa, camino una mica més, torno enrere i, sovint, ho deixo estar. 

- Has participat en alguns recitals, gires poètiques, recitals conjunts. Quina és la importància per a tu de la poesia oral?
Crec fermament en la poesia dita i escoltada. En la poesia oral i en la improvisació. M’agraden molt els versos que em surten en algun moment i que mai escric. Crec en el poder de la paraula. Però cal que sigui autèntica. Fent recitals s’aprèn molt. 

  • imatge de control 1per1

 Elena Sixto ha participat en diferents cicles de poesia oral. A la imatge, recitant en el cicle "Poesia als Parcs".

- A part de poeta, ets la creadora del Llunarbori. Són creacions connectades? 
Mmmmm. Sens dubte que sí, i en certa manera, s’han potenciat en paral·lel. El Llunarbori és un projecte on hi conflueix tot allò que m’agrada. 

- Quina importància té la natura en la teva creació poètica?
La natura és poesia en estat pur. És la mestra. Font d’inspiració i reflex de mi. Veig en la natura allò que tinc a dins, i amb la natura, m’omplo el buit.

- Com definiries la teva poesia? 
Fitopoesia? (Mig riu) Dic això, perquè en Carles Hac Mor m'havia presentat alguna vegada com a fitopoetessa. En principi no em va sonar gens bé (per allò dels fitosanitaris), però al final he entès l’arrel del mot i el cert és que m’hi vaig trobant. M’agrada molt conèixer els arbres i les plantes, observar i veure què passa… com dic a l’últim vers d’un poema: "La natura, un espectacle constant que no té fi.”

- Parlem una mica del Llunarbori. El temps, la lluna, els arbres i la poesia són els quatre elements del Llunarbori. Quatre elements poderosos que en trobar-se en unes mateixes pàgines es potencien els uns als altres i prenen una dimensió mística. Pel que fa al temps, el Llunarbori en reivindica la concepció cíclica, i en les seves pàgines trobem els dies d'un mes formant un cercle. 
A la natura tot són cicles. Un any és una volta al Sol, i un mes és el que triga la Lluna a fer la seva volta. Aquesta estrella i aquest satèl·lit afecten la vida al nostra planeta de manera poderosa, i aquesta evidència era, en l’antiguitat, una saviesa sagrada i una manera d’explicar el cicle de l'any. Per això, era essencial fer evident el cercle, per recuperar la cosmovisió cíclica basada en respectar i viure d’acord amb els ritmes naturals del planeta. Aquesta representació circular provoca, a més, un exercici mental que convida a tenir una nova mirada del temps, seguint el moviment cíclic de la Lluna. El que més sorprèn és que el temps del Llunarbori gira al revés del rellotge, però el cert és que el rellotge gira al revés de com ho fa la Terra i tots els planetes de l’Univers!

  • imatge de control 1per1

- Un any natural té tretze cicles lunars, i així el llunarbori ens presenta un any de tretze mesos!
En això del temps, res quadra. Una raó més perquè el Llunarbori sigui rodó! Efectivament, un any són aproximadament unes 13 llunes, però no és del tot exacte, ja que la lluna triga 29 dies i 12 hores d'un pleniluni a l’altre, i això passa perquè la Terra també està en moviment. Ara bé, si tenim present que l'any està dividit en cinquanta-dues setmanes i un dia, ens adonem que la divisió entre 13 ens dóna mesos de 4 setmanes exactes. Cada setmana és aproximadament, la duració de cada una de les fases de la Lluna. Aquest és el ritme de la vida... expressat per les dones en la menstruació, en els arbres i les plantes, les marees... amb la seva fase creixent i decreixent, de llum i foscor, de vida i mort...

- En el Llunarbori, cada mes lunar es relaciona amb un arbre. 
Sense els arbres no existiríem, ens donen l’aire que respirem, allò que ens sustenta i una infinitat de coses que ni sospitem. Els arbres aporten al Llunarbori el vincle amb la natura, perquè tornem a intimar amb ella, recordant la seva essència i fascinant-nos amb la seva màgia, que és la màgia de la vida. En Robert Graves, en el seu fascinant llibre ‘La Deessa Blanca’ ens revela aquest calendari d’origen celta, desxifrat a partir de l’alfabet Ogham, on cada lletra representa un arbre, i a partir d’un poema, ens revela el calendari d’arbres i ens diu els 28 dies que li corresponen. Arbres que tenen uns simbolismes i un poder que els druides reconeixien i veneraven. M’agrada que els mesos siguin arbres i que siguin ells qui ens vagin guiant les 13 llunes de l’any. Crec que cal despertar a la natura que som, i no veure-la com una cosa externa. El Llunarbori té en el seu si una crítica a la societat que explota sense amor i sense seny uns recursos naturals sagrats.

- Ens falta un darrer element: la poesia. Al llarg del Llunarbori anem trobant versos inspiradors, arrels poètiques. 
La llavor del Llunarbori ja és un poema, 'La Cançó d’Amergin', possiblement transmesa oralment durant molt segles. Un poema que sedueix per la seva màgia i el seu misteri. Enguany, a cada mes, hi ha un poema que dóna veu als arbres, perquè siguin ells en primera persona, que s’expliquin. Els versos inspiradors que he anat escollint per a cada mes formen part del meu bagatge poètic, com la cita de Roger Mas que hi ha a l’'Arç blanc', que diu "No ens sentim tan grans ni tan petits. Prenem mesura, per fi". En aquest cas, l’arç blanc representa la dualitat i l’equilibri. He deixat que l’intuïció m’ajudés a fer aquesta tria. I pel que fa a les arrels poètiques, agraeixo molt la complicitat dels poetes que em cedeixen un poema. Enguany han estat 13 poemes de 13 poetes, un per cada un dels 13 arbres, segons el mes que van néixer.

- El darrer vers de 'La cançó d'Amergin' és "sóc la tomba de totes les esperances". Parlem del temps?
Sí, diria que parlem del temps, cada vers ens hi porta. Cada arbre té el seu vers que ens diu com és el seu temps: "Sóc una extensa inundació en el pla, Sóc un vent en les aigües profundes, Sóc una llàgrima lluent del sol". Aquest poema té força en la primera persona del singular amb què s’expressa perquè ens destil·la una cosmovisió de formar part de tot. L’únic vers que ho fa diferent és quan s’interroga: "¿qui, sinó jo, coneix els secrets del dolmen de pedra no esculpida?". 'La cançó d’Amergin' és un himne, una invocació a la Deessa Blanca, la Lluna i la Dona. 

Més informació: 

A

També et pot interessar