Jump to navigation
- Daniel, no començarem els Tres Tombs sense abans que sonin les campanes...Exacte. Igualada potser no estarà pendent, però tot comença quan se sent el tradicional repic de campanes i dispar de morterets a les 12h del migdia. És romanticisme, però també és patrimoni. És una de les maneres tradicionals d’anunciar la festa, les campanes són un element religiós i alhora civil, i són una de les nostres maneres tradicionals de fitar els rituals, almenys per marcar-ne l’inici.
- Tenim constància des de quan es comença aquesta festa?El que em preguntes no ho sap ningú, diria. No sé ni des de quan es diuen Antic Gremi de Traginers, suposo que l’afegit del qualificatiu és quelcom molt recent. Abans eren els gremis o oficis de Carreters i de Calassers que es van unir cap als anys quaranta del segle XX en una sola entitat. Crec que fou aleshores quan la festa va deixar de ser quelcom vinculat a un ofici (encara que cada cop més associat a la ruralia) i la paulatina aparició dels cotxes i vehicles a motor va deixar els carros i cavalls com a obsolets pel que fa al transport de passatgers i mercaderies. Sigui com sigui, enguany es documenta que la bandera que anomenem “petita” (1822) existia fa 197 anys i que els tres tombs es celebren des d’aquella mateixa data.
- I la devoció pel sant?Des dels primers temps del cristianisme i més encara des dels temps medievals i moderns, que és quan Igualada es forma com a l’entitat social que és avui. Tots els seus oficis tenien el seu patró, els fusters tenien Sant Josep, els paraires Sant Joan, els blanquers primer Sant Bartomeu, després Sant Marc i després Sant Antoni de Pàdua... Cada ofici -més que confraria, tot i que cap al segle XVIII ja es parla de confraria i gremi- tenia el seu patró.
Foto: Ajuntament d'Igualada
- I el fet de donar tres tombs?El mot ve del fet de donar voltes a l’entorn d’un lloc sagrat: l’església, la imatge del sant...
- Divendres passat vas ser l’encarregat de realitzar l’acte acadèmic de la proclamació. Què ha significat per a tu?M’ha fet especial il·lusió que m’ho hagin demanat. Els Tres Tombs són de les festes que recordo amb més estima, de ben petit ja em delia amb els cavalls, els carruatges... La festa dels Tonis és el goig i l’orgull de preservar la memòria d’un ofici que ja no existeix.
- Són molts segles de tradició. Què creus que l’ajuda a continuar?A Igualada hi ha Tres Tombs perquè hi ha famílies que en paguen la quota, però també és la suma de l’entossudiment, la força de voluntat i la tenacitat d’aquestes famílies que ho tiren endavant. Malgrat tot això, hi haurà una arribada imminent de reptes perquè no tothom té bèsties o carros avui dia. És una festa en perill, però tot i així hi ha elements que permeten la continuïtat de la festa: els banderers, que són els principals actors que representen el gremi.
- Sort de l’associacionisme qui ho vetlla i ho sosté...Sí, de fet les festes importants -i amb això vull dir que són les que tenen un pes cultural rellevant- sovint són de gestió privada, no pública. No ho dic com un atac a ningú, sinó com una constatació de la realitat. Tot i això, sóc crític amb l’associacionisme com a moviment general. Un país l’ha d’aguantar i sostenir la pròpia societat, i el pes de la preservació del patrimoni immaterial no hauria de recaure en uns ens concebuts d’entrada per a ser subvencionats i a la vegada controlats des del poder.
- Durant aquests 197 anys, la festa s’ha celebrat de forma ininterrompuda?Sí. S’ha conservat tot i ploure. Fins i tot, s’han realitzat actes estructurals de la festa dins d’un garatge. Sempre s’ha buscat la solució per seguir i continuar la festa, que allò que havia de passar, passés el millor possible.
- I haurà evolucionat...No més del necessari. Ha sofert canvis, com per exemple, la incorporació de les pubilles, que és recent -em refereixo que no és un element que hi sigui des dels seus inicis-, és que a Igualada hem volgut ser molt moderns de la recuperació democràtica ençà.
- I quins canvis significatius destacaries?Una altra de les coses significatives que ha canviat és el seu recorregut, ja que urbanísticament avui no pot tenir el mateix recorregut que els seus inicis. Abans el recorregut era des de la Rambla fins al Passeig de les Cabres, donant el tomb al voltant de l’església.
- A trets principals, què en destaques de les seves particularitats?Els Tres Tombs són l’enyor romàntic d’un ofici que no existeix. No volien que morís aquest sentiment, aquesta identitat. El seu objectiu era i és preservar la memòria i la seva expressió cultural. És una de les poques festes gremials igualadines que continua avui dia amb tot el sentit i tot el contingut.
- Sant Antoni formaria part de la identitat igualadina?Sí, és un tret característic del panorama de celebracions de la ciutat i del país, perquè Igualada i Vilanova i la Geltrú són per a mi les poblacions on aquesta festa té més valor i consistència. Els Tonis són una festa per a la ciutat, tothom la pot gaudir, però és una festa privada en tant que la seva organització, els custodis de la seva celebració i els seus titulars, són un col·lectiu determinat, no el comú. Hom es pot fer soci (us hi animo!), però si no ets soci o no comparteixes el seu sentiment envers allò que celebren, lògicament només hi pintes com a espectador...
I com a festa d’un col·lectiu delimitat, pateixo per la seva preservació i la seva continuïtat perquè, això sí, una minva del seu valor afectaria a tota la població, hauríem perdut un llençol a la bugada. Avui, la ciutadania en general no coneix l’ofici o la professió que aquesta festa reivindica, tampoc no interessa tot el tema religiós i patronal; per si fos poc, costa trobar gent amb cavalls, especialment de tir i encara més carruatges conservats en disposició de sortir i menys encara de sortir en honor d’un sant. Així doncs, i tornant al sant, tota festa necessita el seu contingut. No serà fàcil continuar-ho. I si desapareix el sant, desapareix la festa, perquè si es volta pels carrers, serà una desfilada a la mateixa alçada discursiva que la rua de carnaval.
Per això també em preocupen altres festes i celebracions de la ciutat, com la festa del Sant Crist que, a parer meu agonitza, i la vinculació patronal de la Festa Major, línia absolutament cabdal que fins fa ben pocs anys estava totalment abandonada a la seva sort i per la qual cosa han aparegut tensions socials que costarà uns anys calmar, perquè a uns determinats sectors no els convé la concòrdia dins la festa.
