LA CUINA DE L'ARISTÒTIL

De matinada, mal il·luminat per les primeres llums, l’Aristòtil descarrega les verdures, fruites i altres viandes que ha comprat al mercat i les endreça a la cuina de campanya, un antic vagó de tren de l’exèrcit rus que hom havia fet adaptar com a remolc. L’aspecte exterior del furgó, la xapa abonyegada plena de rovell i que encara conserva trossos pintats de verd militar, no fa justícia a un interior net com una patena, que l’Aristòtil es cuida de mantenir amb tota cura.

L’Aristòtil és un grec de l’illa de Quios, alt i esprimatxat com un fideu, de pell daurada com el gratinat d’una Moussaka i amb els cabells embrollats com un manyoc d’ou filat.  No recorda des de quan és el cuiner de la trepa del Gran Circ; quan hi pensa la memòria se li perd per les costes de l’Egeu navegant amb el seu pare, en un llagut carregat de fardells i coves plens de figues de moro, traginant vitualles entre illes, a l’ombra d’una vela inflada pel vent salat i plena de pedaços de colors. Però el record se li esvaeix just abans d’una tempesta traïdora. Després, només li queda el dolor de l’enyor profund, la colla del circ que el va acollir fent-li de família estrafolària i els fogons d’una petita cuina portàtil. 

Entre aquests fogons l’Aristòtil va descobrir el do que tenia. Aprenia receptes d’un vell cuiner francès, a la mateixa velocitat que aquell les oblidava i, quan es va morir, continuà englotint fórmules culinàries que captava pels mercats del món que s’obrien al seu pas. A poc a poc es va enamorar de la cuina, la passió l’impregnava a base d’aromes i sabors i anava agafant consciència del poder que li donava.  Transformava els queviures sense gràcia en exquisideses que trasbalsaven l’enteniment de qui les tastava, conquerint cors i consciències.

Va ser així que va fer trontollar el senderi de tot el quadre de saltimbanquis amb una Spaghettata de la qual encara se’n parla, només posant essència de bergamota i coriandre en una Bolognese inoblidable.  També esmicolà el cor d’en Lionel, el domador, amb una simple sopa de ceba que li va fer saltar les llàgrimes en reconèixer-la com la que li feia la seva mare. L’inspector Magritte, que sovint apareix sense motiu, frisa per la Bouillabaisse de l’Aristòtil.  L’August i en Pierre, els clowns, es moren per la Sacher amb confitura d’aranyons. En Diego, el llançador de punyals, mataria per les Enchiladas de pollastre amb canyella, coents com el dimoni i l’Apoderat, només es treu el puro pestilent de la boca per menjar la Becada amb foie que li fa cuinar sempre que fan estada al Perigord. 

Aquest domini va tornar murri a l’Aristòtil i se n’aprofità. Així també va saber commoure l’Helga, la dona barbuda, els arrodoniments corporis de la qual el van transportar al paradís passant per camins tan sensuals, però també tan lúbrics, com la sopa d’ostres amb gelatina de safrà que li havia deixat tastar.   Temps després va ocupar els espais buits del cor de la Lilí, només farcint bombons amb crema d’absenta que degustaven flotant entre humits i vaporosos miratges, a la rulot de la ballarina.  Broska, l’endevinadora, només té ulls pels pastissets de creme brulee  i la pèl-roja Guillermina li roba galetes de gingebre cada vegada que en fa, per menjar-se-les d’amagat amb l’Hèrcules, sota unes lones velles.

I amb tot això l’Aristòtil és feliç. Ho és tant, que ja fa temps que no somnia amb el llagut de son pare i no enyora les figues de moro ni el vent salat de l’Egeu. Ara mateix, amb el cor tranquil i l’ànima serena, remena amb delicadesa un almívar de marrofí i flor de tarongina per ensucrar els pètals d’un clavell vermell que regalarà al vell mim, en LeMarc, que aquest matí ha trobat inesperadament trist.