Iris Muñoz

Foto: 

Cedida
La fotògrafa Iris Muñoz

Iris Muñoz: "L'exposició mostra les mares del present maternant en cases antigues"

La fotògrafa madrilenya presenta un projecte inspirat en la maternitat rural al FineArt Igualada
Anna Zaera
,
14/02/2023
Arts
Iris Muñoz és fotògrafa i està especialitzada en fotografiar la maternitat i els parts. En la propera edició del festival fotogràfic FineArt Igualada, Muñoz presentarà el seu projecte 'Dolors', un recorregut per la maternitat i la ruralitat contemporànies a través d’una col·lecció de fotografies realitzades al poble de Copons (Anoia). De fet, el que era un projecte individual i eminentment fotogràfic tindrà una dimensió creativa col·lectiva i anirà acompanyat d'una instal·lació i una acció. A partir d’una acurada selecció d’espais i situacions, Muñoz visibilitza la maternitat al llarg de la vida, des de la infantesa fins a la vellesa. L’exposició recull aquest recorregut sensible, sovint invisible, i al mateix temps proporciona una connexió amb la vivència generada durant el procés creatiu, amb la incorporació d’objectes que són part dels escenaris de les fotografies. Aquest projecte ha suposat, al mateix temps, una comunió amb els veïns d'aquest poble de l'Anoia, i tot un esdeveniment que tindrà també en aquest municipi una inauguració oficial. El FineArt Igualada se celebrarà del 24 de febrer al 19 de març i l'exposició 'Dolors' es podrà veure als Espais del Rec.
"La meva intenció és representar la maternitat des del present, però amb un estil i uns escenaris que ens remeten al passat"

- La maternitat en un poble petit és l'impuls del projecte 'Dolors'.
Sí, 'Dolors' neix després d'un any vivint a Copons. Jo soc de Madrid, i amb la meva parella que és de Catalunya, elegim Copons.

- Per què?
Perquè és un lloc petit, amb un col·legi que ens agrada molt perquè som pares. Ens vam instal·lar després de la pandèmia. Vaig conèixer el FineArt i li vaig proposar a Ricard Espelt del Centre de cultura i recera InLoft fer una exposició fotogràfica de la maternitat en el món rural. A ell li va agradar molt la proposta. El projecte va anar agafant forma i, finalment, s'hi han unit més persones. D'una banda, un investigador, Enric Sanabre, expert en metodologies de cocreació, que farà un treball d'acord amb les fotografies. Escriurà què percep ell com a home quan veu una fotografia meva. També s'hi ha unit l'Eva Carreras, una artista que suma la part de moviment i música. El que en principi era una exposició de fotografia, ara ha anat canviant, i serà una cosa dels quatre. Crec que serà preciosa!

- Endinsar-te en aquesta exposició va ser una manera de conèixer el poble?
Sí, jo no coneixia res de Copons. De fet, jo em començo a plantejar la maternitat en un poble buscant la necessitat d'articular una tribu. Jo vinc d'un lloc amb una cultura i una llengua diferent i em sentia una mica com si comencés de zero. Aquest projecte ha estat el detonant per sentir-me part del poble.

- Què és per tu la ruralitat?
Per mi, és sinònim de bucòlic, de rústic, de campestre. Jo quan faig fotos m'atreu la foscor de la imatge. La meva intenció és representar la maternitat des del present, però amb un estil i uns escenaris que ens remeten al passat. Aquesta exposició mostra les mares del present maternant en contextos de cases antigues. Indrets que tenen un gran recorregut històric.

- Aquest projecte s'articula al voltant d'una senyora del poble, la Dolors?
Sí. Ricard va introduir el concepte de metamare, la mare de totes les criatures del poble. Jo volia que l'exposició tingués un nom propi, un nom de dona. Dolors era una dona molt popular del poble, que va morir fa dos anys. Ella representava una mica aquest concepte de metamare. Ens va semblar bonic, donar-li aquest nom. A partir d'aquí, vam començar a investigar. Vam parlar amb la gent del poble, vam entrevistar els fills d'aquesta senyora. Vam veure que, efectivament, era aquesta metamare que buscàvem. Dolors apareixerà també en aquesta exposició. A mesura que va avançant el projecte, anem veient que tenim la necessitat que ella hi aparegui. També apareixerà una dona que representa el concepte de metafilla.

- Aquest projecte t'ha permès sentir-te part del poble, com dèiem?
Totalment. Aquest projecte neix també d'una necessitat meva. De començar a formar part del lloc i obrir-me a les persones d'aquí. Una manera de trencar el gel.

 

Una de les fotografies del projecte 'Dolors' | Foto: Iris Muñoz
- Comentaves que serà una exposició que tindrà també elements d'instal·lació?
Sí. Per exemple, també hi haurà un camisó exposat. Volem donar vida a les imatges.

- Quantes maternitats heu retratat?
Hem intentat que en tots els casos siguin fotografies on apareixen les mares i les criatures. Són casos reals, tots. Intentem explicar els diferents moments pels quals passa una mare. No només com a mare sinó també com a filla. Sempre he intentat que fossin espais molt propis de Copons. Aquest poble té cases que són museus! Era una zona de traginers i llavors la gent recollia i comprava moltes coses que encara formen part de les cases pairals. Les protagonistes de les fotografies m'han obert les portes de casa seva i m'han explicat moltes històries.

- Com ha estat el tracte amb la gent?
Jo crec que la gent s'ha obert molt perquè partíem de la imatge de Dolors, que és una persona real, que va existir. A partir d'aquí, hem anat treballant. Per exemple, els fills de la Dolors em van ensenyar fotos que feia anys que no veiem. Hem plorat juntes amb algunes de les dones fotografiades. Com a fotògrafa, no puc fer una fotografia i marxar. Necessito una prèvia. De fet, puc dir que he acabat esgotada. Perquè he acabat molt remoguda de tantes històries! Però ha estat preciós.

- Com ha estat l'experiència al poble?
Molt bona. Però és cert que a l'hivern les portes de les cases estan tancades. De vegades, és difícil que te l'obrin. Ha estat un inici, que m'ha obert i m'ha donat una visió enorme. Ara 'Dolors' ja està gairebé feta i tinc moltes ganes que es presenti i veure com la rep la gent.

- Quins estereotips has trencat sobre els pobles fent aquest treball?
Com a mare jo encara em sento sola en el món rural. Tot i que tinc un grup de mares, sento que encara són espais on cadascú està molt a casa seva. Quan es tanquen les portes, encara que siguin les cinc de la tarda, ja no hi ha res. Aquesta és la part que em costa més, perquè segueixo necessitant aquesta vida que donen les ciutats.

A

També et pot interessar