Jump to navigation
- Què has volgut recollir a ‘A trenc d’alba’? És el final d’una etapa i el començament d’una etapa nova. A l’exposició hi ha les últimes obres de l’etapa ‘El món dels problemes’ -aquelles obres on hi ha un munt de gent-, que va començar al 2003 a Verdú. Fins ara, tot eren variacions d’aquesta etapa. Hi havia molta cosa per dir, del món dels problemes, i vaig estar dient fins que, al final, m’avorria. Ja em copiava a mi mateix. Quan passa això has de parar i t’has d’obligar a fer-te sortir quelcom nou. Tenia tot de ferros i vaig començar a enganxar els ferros, que és aquella composició que hi ha d’objectes sols. D’aquesta manera, amb aquests objectes sols, m’alliberava del contingut de l’obra. Jo sempre era molt esclau del què volia dir, del missatge, de tot plegat. Vaig començar a fer els quadres aquests amb ferros i cargols com un exercici d’alliberament del contingut. I un cop ja m’havia alliberat del contingut, quan ja havia fet no sé quants quadres d’aquests (que en realitat no són quadres), llavors van sortir les escultures: les eines. Representa que és el mateix que en els quadres, però el ferro rovellat sobre pla surt del quadre, ja té volum. Després d’aquelles eines venen les escultures aquelles rares, la combinació de fustes i molts ferros. I, finalment, quan vaig tornar a pintar, ja va sortir el cap d’aquella nena, l’ou ferrat... Ja m’havia desenganxat del tot del món dels problemes.
- Ve a ser, doncs una transició per desempallegar-te del “món dels problemes”? Exacte. Surto del punt A i arribo al punt B. Doncs aquesta exposició ve a ser el camí que jo he hagut de fer per anar d’un punt a l’altre. No és ni una exposició del punt A ni una exposició del punt B. És el que hi ha al mig. Hi ha coses que no són ben bé quadres, sinó coses rares que he necessitat fer per evolucionar.
- Deies abans que volies alliberar-te del contingut. Com es fa, això? Jo fins ara feia esbossos i treballava a partir d’ells. Com aquell qui diu, vaig arribar a un punt que tancava els ulls i ja sabia com volia el quadre. I moltes vegades el quadre resultava ser un 90% del que jo tenia al cap. O sigui, em copiava a mi mateix. Però aquesta vegada és diferent. He anat fent sense tenir cap objectiu final. Les peces d’art s’anaven realitzant i, dia rere dia, elles em demanaven que els hi fiqués més d’aquí o més d’allà. A vegades no sabia el que era fins a mitja construcció. És una altra manera de fer: una manera de fer més lliure. Anar fent i, segons el que em trobo, decideixo.
- En un procés així, com decideixes quan pares amb una peça? Aquest punt és complicat, sí. Has de saber parar a temps. Amb una peça hi ha un moment que, mentre hi vas sumant, va pujant i pujant. Però, si no pares, arriba un punt -que no saps ben bé quin és- que, per molt que hi vagis sumant, la peça va baixant i baixant. Aleshores has de saber quan estàs a prop del cim per parar l’obra, per no fer-la malbé i no carregar-te la frescor de l’obra.
- Quines sensacions vas tenir, com a artista, amb l’exposició muntada? Jo veig el començament d’un dia, el trenc d’alba, el raig aquell de llum que dius “Hòstia, per fi comença un nou dia!”. La il·lusió aquella... Amb aquesta exposició m’ho he passat molt bé. No sé com explicar-t’ho. Costa molt, en paraules. Per això faig imatges!
- Haver arribat a un punt on estàs còmode? Sí, surto d’un punt que artísticament ja no m’aporta emocions perquè m’he convertit en un súper professional del “món dels problemes”. Ho he mastegat massa i he perdut una mica la creativitat. En canvi, amb aquesta exposició he estat creatiu amb els quadres, amb les peces, i, a més a més, amb la temàtica. M’ho he passat molt bé per això. Per mi mateix no sabia com acabaria una cosa, com acabaria l’altra, no sabia ben bé què era cada cosa... I, clar, aquesta mica d’inseguretat et dona una llibertat brutal.
- I amb aquesta llibertat que valores tant com a artista, t’és difícil exposar? De llocs n’hi ha. Has de saber separar el gra de la palla. T’ajuntes amb qui t’interessa. En el fons treballes amb qui estàs a gust. El que passa és que aquests espais no sempre són galeries d’art. A vegades sembla que la galeria és “lo máximo de lo máximo” però també hi ha espais que no són galeries i són súper bons. No per vendre, eh? Quan estem parlant d’art, no estem parlant d’anar a vendre i a guanyar diners, perquè, malauradament, amb l’art de diners se’n toquen pocs. I aquí menys encara. Ben bé pintem per amor a l’art. I els que exposen també ho fan per amor a l’art. El que et queda, ja que ho fas per amor a l’art, és passar-t’ho bé i estar a gust. Estaria bé que la gent comprés quadres, així tancaríem el cercle.
- Què te n’ha dit, la gent que ha anat a veure l’exposició? S’han quedat sorpresos. I fa gràcia que gent que et segueix de fa anys i que coneix la teva obra, que et vinguin i et diguin “Tio, m’has tornat a sorprendre!”. Per a un artista és brutal, que et diguin que l’has tornat a sorprendre després de vint anys. És l’objectiu que busco. De fet, a mi mateix m’ensenyes fa dos anys coses que he fet ara, i jo mateix no m’ho crec, que són meves. Si jo mateix em sorprenc, imagina’t la gent. No sé si per bé o per mal. Això tant me fot. Però que s’han sorprès, segur. Objectiu aconseguit.
- Ara treballes en algun altre projecte? No, ara vaig fent peces i, quan en tingui moltes, tornaré a pensar-hi. Tinc pensat algun lloc però ja ho diré més endavant, quan ho tingui més clar. No perquè no vengui deixaré de pintar. Jo pinto independentment de que es vengui o no es vengui o de que faci exposició o no la faci. La màquina de pintar i de fer escultures està en funcionament. Jo vaig fent obres, vaig emmagatzemant i, quan toca, exposo.
- I estàs treballant en aquest punt B o segueixes evolucionant? Ara estic en aquesta etapa nova. Ja m’hi quedo. No hi ha marxa enrere. Comença el nou dia i el “món dels problemes” és el passat. Si tornés ara enrere de què haguessin servit aquests anys de transició? Aquesta exposició són dos o tres anys: els anys que he necessitat per desempallegar-me dels problemes. Tirar enrere seria un error. No en tinc ni ganes. Tinc ganes de fer coses noves.
- Massa problemes, no? Si et fiques a pintar problemes amb la societat i amb el món que estem vivint, tindria quadres per no parar mai. I crec ja ho he explicat prou, ja estava “rizando el rizo”. I “vale”, prou! El que ve de nou és molt fresc i tot és creació pura i dura per tot arreu. M’ho passo teta! Sóc com un nen amb joguines noves. Tinc moltes possibilitats, ara, perquè m’he deslligat de les meves pròpies cadenes, les que m’havia ficat jo mateix. Em sento totalment deslligat: puc tirar cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap dalt o cap baix. Sóc capaç de fer un quadre amb un ou ferrat i “punto”. No vol dir res més: és un ou ferrat i prou. Això fa dos anys no ho hagués fet mai de la vida: aquell ou ferrat hauria de voler dir alguna cosa, havia de tenir un contingut... “el naixement de la vida que s’havia esclatat contra una planxa...” Tot era així. Ara no. Ara és un ou ferrat i “punto”. Si t’agrada bé i, si no t’agrada, doncs mira una altra cosa. És aquest alliberament. Que després em tornaré a carregar de contingut, segur, perquè a mesura que evolucioni... Però serà diferent. Serà un altre estil, un altre llenguatge, un altre idioma.
Web Jordi Sanahuja
Web Art de la Terra
