Companyia Escomesa: "El teatre a l’institut et fa treballar les emocions en un moment vital en què no les entens i et sobrepassen"

Parlem amb la Companyia Escomesa formada per exalumnes de l’extraescolar de teatre de l’Institut Joan Mercader d’Igualada

Núria Olivé Montrabeta

21/04/2017

Activa't

Fa cosa d'un any la Tàtels Pérez, professora de teatre, va proposar a exalumnes seus de l'Institut Joan Mercader formar una companyia teatral. Tots ells tenien una cosa en comú: eren generacions que havien participat a l’extraescolar de teatre i en tenien molt bon record. Amb totes les dificultats que comporta tirar endavant una companyia jove de teatre amateur (inversió de temps i diners i compaginar feina i estudis) però també amb tots els ingredients perquè funcioni (passió pel teatre, dedicació i esforç), una desena d’ells van decidir fer un salt al buit i acceptar la proposta. Un any després, el projecte ha florit i ha nascut la Companyia Escomesa que s’ha estrenat amb l’obra ‘Estralls’ de Jordi Casanovas.

"Teatre en aquella època era una bombolla separada de la resta de la nostra vida que alhora ens ajudava molt a lidiar amb altres coses"

- Per què vau decidir sumar-vos a aquest projecte?
Per guanyar-nos les garrofes! No, realment només hi ha un motiu per fer això malgrat el sacrifici que comporta: perquè ens encanta el teatre.

- Ningú de vosaltres s’hi dedica professionalment. Com compagineu la companyia amb els estudis o la feina?
És fotut, és evident. Una cosa que tenim tots en comú és que estem compromesos amb força projectes i activitats, i al final és una qüestió de compromís i motivació. Òbviament prioritzar el teatre comporta costos a la resta d’aspectes de la vida, però per ara tots estem molt contents de la inversió.

- D'on ve el nom ‘Escomesa’?
En un moment crucial d’’Estralls’ (l’obra que hem estrenat fa poc), un dels personatges diu ‘Hem comès una derrota’. A partir d’aquí vam començar a fer la broma que ‘hem comès una obra’, i això, a l’hora de posar-nos nom, ens va dur a pensar en que quan actuem una obra és comesa. A més, les connotacions de la paraula ‘escomesa’, d’impacte, d’inici, encaixaven amb l’esperit del nostre projecte.

- Fins on voleu arribar com a companyia?
Gaudim molt fent el que fem. Ens agradaria poder representar l’obra més sovint (vinga Igualada, cediu-nos un espai, bonics!); el nostre objectiu, en última instància, és que el públic gaudeixi, reflexioni. Després d’’Estralls’, confiem seguir amb alguna altra producció. Tots compartim la satisfacció que suposa acabar una representació i saber que el que tenim és una cosa que no s’acaba aquí, a diferència del que passava amb el cas dels tallers de teatre.

- Per què heu decidit estrenar-vos amb ‘Estralls’?
‘Estralls’ parla del poder anorreador de la guerra, dels seus efectes quan s’instal·la en la quotidianitat de les persones. Tristament, és un tema molt vigent, la qual cosa el fa adequat. Ja des d’una primera lectura, el text ens va colpir molt. Vam tenir dubtes de si seríem capaços d’assumir un repte d’aquesta alçada, però ens hi vam llençar i estem satisfets d’haver-ho fet.

- Sou una companyia de gent jove adreçada a gent jove?
Nosaltres creiem que fem teatre per un rang més ampli, que òbviament inclou el públic jove però també adult. Massa sovint, creiem, la distinció té poca importància.

- Quin record teniu de quan fèieu teatre a l’institut?
Teatre en aquella època era una bombolla separada de la resta de la nostra vida que alhora ens ajudava molt a lidiar amb altres coses. L’aprenentatge emocional de treballar col·lectivament, estar tan exposat... és molt gran, i marca. La coresponsabilitat és alhora pressió i estímul. I un altre record bonic és la satisfacció immensa de quan acabes una obra.

- Què ha canviat de llavors a ara?
Objectivament, moltes coses han canviat. En un taller de teatre de l’institut, la vida de tots els membres és essencialment semblant; som estudiants d’institut. Ara, les vides de cadascú han pres rumbs molt diferents. Però per altra banda, un cop a assaig, sembla que ben poc hagi canviat. Tots seguim gaudint fent teatre, i seguim entrant en aquesta bombolla de connexió i complicitat.

- Per què és important que les escoles i instituts facin aquesta extraescolar?
Considerem que el teatre t’exposa, et posa a prova, et fa treballar les emocions en un moment vital en que no les entens i et sobrepassen. Creiem que ens ha ajudat a nivell relacional, a gestionar emocions com la timidesa, el sentit de comunitat...

- Per què els joves no van al teatre?
És un problema cultural. Primer, hi ha un problema ja que s’ha d’acceptar que la cultura té un preu. Amb internet, la música i el cinema han esdevingut més i més accessibles sense cost, i anar al teatre costa un esforç. Però no només hi ha la barrera econòmica (tots paguem encantats l’entrada a la discoteca), sinó també emocional: no creiem que se’ns hagi educat a ser receptius a l’art escènic, estem acostumats a rebre sense necessitat de fer massa esforç reflexiu.

El repte pendent: el públic del present i del futur
Una de les assignatures pendents (en àmbit de cultura) d’aquest país és atraure els joves al teatre. I no només que hi vagin sinó que hi participin com a espectadors, que siguin proactius alhora d’assistir-hi i reflexius i crítics amb el que veuen.

Que la primera experiència amb les arts escèniques sigui bona és un factor clau perquè els joves repeteixin. Però això no és cap secret, passa amb tot. Que des de les escoles i instituts es portin els alumnes al teatre a veure obres amb rerefons pedagògic i per complementar la lliçó d’assignatures com català, castellà o anglès, tampoc funciona. Una possible solució? Participació. La companyia Escomesa és un gran exemple: una experiència singular en un moment clau de l’adolescència que et sedueix per sempre.

En aquesta nova aventura, la Tàtels ha deixat de ser la professora per ser la directora. I ells, han deixat de ser alumnes d’un institut i ara són un sol equip d’una companyia amateur amb un projecte vertiginós però apassionant que té un llarg recorregut per endavant.