Risses Open Mic: "Es pot fer humor absolutament de tot, però l'has de saber fer"

Diuen que Risses Open Mic són el millor -i l’únic- micro obert de comèdia a Tarragona. Que siguin l’únic és mal senyal, però sobretot, alhora, símptoma que ells, un grup de joves, s’han engrescat de manera més o menys espontània a pujar a l’escenari un cop al mes. Tal dia farà un any, ben aviat, que fan comèdia stand-up, i la rebuda del públic ha estat fantàstica. Tant, que han hagut de deixar el niu on van fer-se grans, l’Antic Ajuntament. Més que fer una entrevista, acompanyem una conversa a La Clotxa, taverna ebrenca, entre tres dels seus promotors i humoristes: Álvaro Rodríguez, David de la Torre i Adrià Castellví. Fem aquesta entrevista un divendres a finals de desembre, un divendres especial: de resultes de tant d’èxit, han emigrat al Totem Cafè, on s’estrenen amb més espai i amb cervesa. Abans, fem una mica de metafísica de la comèdia.

- Risses, micro obert per a la comèdia feta per joves en català a Tarragona. Com i quan va sorgir aquesta idea?
Álvaro: La idea, inicialment, és meva, pel meu interès i el d’alguns amics en la comèdia. No hi havia res així a la vora i tampoc som tan a prop de Barcelona com per a pujar-hi a provar coses. Havíem de muntar una cosa així aquí, i el dia en què es va inaugurar l'Antic Ajuntament vaig pensar que seria un lloc interessant on fer-ho. Ràpidament, hi va haver molta complicitat amb les tècniques de l'Ajuntament encarregades del centre. Ho vam provar i a la primera edició vaig enredar, principalment, a col·legues, com el David, la Laura Rovira i l'Arnau Curto, per donar-li impuls. Però des del primer moment vam tenir vora cent persones de públic i mai hem baixat de les cinquanta o seixanta, que ja en són moltes. Es va demostrar, ràpidament, que calia que hi hagués un espai així. Aquest va ser el missatge de la gent.
Adrià: També hi va haver una gènesi prèvia a tot això. Havíem parlat, temps enrere, de fer un festival de comèdia. Però eren castells a l'aire. No hi havia res i nosaltres ja organitzàvem un altre festivalàs. Ens vam adonar que allò no anava enlloc i va ser l'Álvaro qui va construir el Risses Open Mic i ens va estirar a aquells que hi estàvem interessants. Això és una cosa més de base que crea base.

- Tot parteix de les amistats i les coneixences...
Álvaro: A Tarragona ens coneixem tots bastant, tot funciona així.
David: Tots els altres ens coneixíem, d'una manera o d’una altra, i alguns havíem compartit altres projectes.
Adrià: Havíem fet moltes coses i molt mal fetes. El canvi ha estat l'arribada de l'Álvaro, que ha començat a fer les coses ben fetes. Arriba i ordena.

- Quan vau començar?
Álvaro: Vam començar el mes de març de 2023 amb el nom de TGN Open Mic. Vam fer edicions mensuals fins al juny i vam tornar-hi a partir del mes de setembre. A partir d'aquesta temporada, hi ha hagut moltes més mans posades en el projecte, que està funcionant molt bé i que té més sortides més enllà de fer un open mensual. A més, hem canviat el nom a Risses, que no és una cosa tan genèrica.
Adrià: El nom és una conya interna i és aquesta típica xarnegada... Tots parlem en català i una de les coses que volem fer és promocionar la comèdia en català. Però també d'una manera informal, sense buscar el Pompeu Fabra a muerte. I perquè tenim un grup de mems que es diu les risses. I punt. El català no és un requisit, però el prioritzem. Volem que el màxim nombre de gent possible participi en l'open en català.

- Per què creieu que l'èxit va arribar tan aviat?
David: Perquè a Tarragona no hi havia res semblant i hem creat una necessitat a la gent. Una cosa que no sabien que els agradava han vist que és accessible. A més, el fet que la majoria dels que pugem a l'escenari siguem de Tarragona arrossega gent. Existeix aquesta base.
Adrià: L'stand-up és molt popular des de fa anys. Tothom el consumeix. Ara, encara més a través de les xarxes. La gent ja hi estava acostumada, però no ho tenia a l'abast.

- Vau començar amb aquest objectiu?
Álvaro: En aquest sentit, solc dir una frase que de vegades no s'entén: crear indústria. Tant el cinema com la música en tenen una al darrere. És una forma de funcionar i de reproduir-se, que t'apropa als màxims de l'stand-up, com ara omplir un gran teatre. Doncs aquesta primera fase que podríem dir que són els micros oberts faltava a Tarragona i l'objectiu era generar-lo, establir unes bases. S'ha demostrat que tenim gent de les Terres de l'Ebre, de Reus, del Penedès, gent amb interès, jove i no tan jove, que mai havia tingut un escenari o que pujaven a Barcelona a fer monòlegs. Ara ho tenen més a prop, amb afluència de públic i sense un mercat tan saturat. El públic a l’àrea de Tarragona és menys fet a la comèdia, més pur, més verge. Ve més predisposat a riure i passar-ho bé.
Adrià: A Reus hi ha alguna cosa, però no tan regular. Estaria bé que hi fos i poder anar girant coses. Crear indústria, per a mi, també és crear xarxa, un germen, un circuit del qual tothom es beneficiï. Quan tenia setze anys, mai vaig tenir aquesta oportunitat de tenir-ho tan a prop de casa. Em faria il·lusió que hi hagués gent que triomfés i la gent que comenci més jove té moltes possibilitats de triomfar. A part, hem trobat un públic molt receptiu, més que als altres opens on hem anat. El públic a Tarragona és així. El Guillem Estadella, que s'ha mogut molt, ens pregunta si hem donat droga al públic. En part, això es deu al fet que hi ha poca competència, pocs còmics. Aquí hi ha molta germandat i ganes de construir comunitat.
David: Nosaltres mateixos convidem gent a venir o en busquem. I també ens ve a buscar gent.

 

Adrià Castellví en una actuació | Foto: Oriol Lleonart
- L'stand-up gaudeix de bona salut a Catalunya i en català. Teniu referents en aquest sentit?
Álvaro: Hi havia hagut una indústria catalana potent, però en castellà. Hem estat exportadors, però te n'havies d'anar a Madrid per guanyar-te la vida en castellà.
David: N'hi comença a haver, de referents, cadascú té els seus. Fins fa no tant, no n'hi havia. El Magí García té un especial de comèdia en català que ha venut a Filmin. És un gran pas. O també tenim 'El Soterrani' com a exemple d’èxit. Hi ha gent que comença a ser mainstream.
Adrià: No hem de trencar cap barrera i el que intentem, sense més pretensions, perquè prou feina tenim, és crear panorama a Tarragona, sense al·lucinar, però sent ambiciosos. Quan venen cinquanta persones a un micro obert, ho valorem molt. Sortim del no-res. Tot és una victòria i això ens dona força i ens engresca per pensar més en gran.

- Sobretot, una victòria, una demostració que tot va cada cop millor és el fet d'haver hagut de deixar el Centre Cultural Antic Ajuntament perquè no hi cabíeu...
Álvaro: A les dues últimes edicions, vam deixar gent fora. Ens movem per tenir cervesa, cosa que no teníem, i per tenir més espai. Això és una notícia molt bona i més tenint en compte que no hi ha cap open que s'acosti a les cent persones.
Adrià: En un curs que vaig fer a Barcelona per mirar de professionalitzar-me una mica més, explicava als companys que posàvem cent persones un dijous a l'Antic Ajuntament i al·lucinaven. Hi ha públic i, sobretot, estem creant escena, tant masculina com femenina, que, ara mateix, és una de les coses que més ens preocupa. És estrany que ho diguem tres homes, però és una de les coses amb la qual més ens trenquem les banyes des de la humilitat. De fet, vam fer el 'Xones Edition', una edició només de dones a proposta de l'Antic Ajuntament, que feia un cicle de monòlegs professionals no mixtes. Però la nostra intenció és la paritat i que això sigui una cosa que no ens preocupi.

- Per què creieu que és més difícil trobar comediantes?
Álvaro: Per la manca de referents de què abans parlàvem. Referents femenines en comèdia sempre n'han mancat. Si en falten en general, més en català, i encara més de femenins, i això no ajuda a fer que apareguin més dones. Ara, hi ha la Charlie Pee, l'Oye Sherman o la Yael Brusca. Amb el Barça femení, tenim clar que hi haurà una pedrera de nenes futbolistes. Amb les humoristes, passarà el mateix, però han tardat a pujar a escena.
Adrià: Porten temps, però no sent al davant. El que més volem és que les noies se sentin prou còmodes en aquest espai per poder participar, que sigui una cosa natural. Que no haguem de fixar-nos, com ara fem, de manera premeditada, en la paritat. Ni en la diversitat. En aquesta última edició de 2023 al Totem, també tindrem una persona que fa drag comedy. Volem que puguis tenir la identitat que vulguis, el gènere que vulguis i venir aquí, explicar les teves merdes i sentir-te còmode.

- Seria tota una fita...
Álvaro: Una cosa que m'ha fet sentir orgullós en aquesta línia és que alguns acudits una mica feixistoides o que s'apropen massa a la transfòbia o a la xenofòbia, amb mal gust —perquè jo defenso que es pot fer humor de tot, però amb bon gust—, no han funcionat bé! Han punxat! Tenim un públic que busca una comèdia intel·ligent, woke, progressista.
Adrià: O que no s'empassa la merda feixista de sempre. No cal que l'humor sigui intel·ligent. Pots fer l'humor més ximple, que també te'l riuen.
David: Però que no sigui humor caspós.

 

David de la Torre en una actuació | Foto: Oriol Lleonart
- En aquest sentit, fa l'efecte que l'última cita a l'Antic Ajuntament us rèieu molt de les desgràcies que ens passen, del caos de la vida, de la quotidianitat...
Adrià: D’això tracta l'stand-up: de riure's de les desgràcies, però cadascú té el seu estil. Hi ha gent que es fixa molt en coses que passen a l'entorn, hi ha gent més intimista, com jo, que parlo molt de mi, però també hi ha molta gent que parla d'actualitat, de política. L'stand-up no deixa de ser una altra forma d'expressió artística. I cadascú s'expressa de la manera que sap o és útil.
David: No tenim uns marcs temàtics predeterminats.
Álvaro: Es pot fer humor absolutament de tot, però l'has de saber fer. En el moment que fas odes a Hitler, deixa de ser humor. Però pots fer humor sobre Hitler i sobre l'holocaust.

- L'humor també és una eina de defensa, d'autodefensa?
David: Sí, crea molta empatia. Posar-te a una altura moral inferior a la del públic, a més de protegir-te per segons quines bromes, també facilita parlar de desgràcies o de temes comuns.
Álvaro: Això, sobre l'escenari, té un efecte terapèutic. Es col·lectivitza allò de què es parla, com ara els drames des del punt de la humiliació que representa parlar de les teves merdes des de l'escenari. Quan la gent riu és perquè, realment, les nostres merdes no són només nostres. T’adones que quan les expliques, tothom ha passat per situacions similars o ha tingut pensaments semblants. Si rius, és perquè et sents identificat. Aquesta és la màgia de tot plegat. Sortint d'un dels opens, la meva parella em comentava que la gent ve aquí, riu una estona, s'oblida de les seves coses i se'n va contenta cap a casa. I és veritat. Aquesta és la gràcia i això ho justifica tot.
Adrià: Hi ha el vessant polític i filosòfic, col·lectiu, i el vessant simplista de passar l'estona rient. Les dues visions són fantàstiques, i poden conviure.

- Tothom pot fer humor?
Álvaro: Tothom en fa. Tothom ha fet riure algú alguna vegada. L'humor forma part de totes les nostres vides. Així com menjar, riure també és una necessitat bàsica. Però pujar a un escenari i defensar un text, hi ha gent que per pànic escènic no ho pot fer.
Adrià: Al cap i a la fi, fer humor en un petit grup que comparteix coses comunes és molt més fàcil que fer-ne en un entorn més desconegut. Aquí hi ha la dificultat. I no passa res. Així com hi ha gent que pot tocar una cançó d'aniversari en un piano, però no pot fer un concert de piano, en la comèdia passa el mateix. El que tothom sí que pot fer és gaudir de l'stand-up, perquè és una cosa simple i universal.
David: El que fa més gràcia quan puges a l'escenari és quan ets tu mateix. Escriure el text és més o menys fàcil i en vas aprenent. La qüestió és defensar tot això, lligat i amb un ordre i un to. No és una cosa excloent. Pots trobar un vessant per on fer gràcia amb molt de treball al darrere. Hi ha un punt de sorpresa, veus que la gent riu amb coses que no identificaves com un acudit o amb el simple fet d'agafar el mòbil creient que era part del xou.

- Avui us estreneu al Totem Cafè. Què representa per a vosaltres estrenar-vos en un espai més gran?
Álvaro: És un orgull. Adonar-te que sent conegut com el proyectitos al grup d'amics engegues un projecte que genera tanta satisfacció i que et fa veure que era tan necessari és un orgull. Perquè veus que funciona i també perquè veus que fas feliç a molta gent.
Adrià: Hem passat de la sorpresa a la normalització. Sempre hi ha sorpresa i nervis, com avui, perquè és un lloc diferent, però ara ja hem passat d'aquest moment a creure'ns els millors a, finalment, creure en el projecte i veure que hem de començar a créixer. De fet, hem de dir que el mes de març farem un bolo al Teatre Metropol, amb la Sala Trono, per celebrar el primer any. És una primícia que us donem! Hem anat creixent, a poc a poc. És la diferència amb la idea del festival que comentàvem al principi. Hem fet el procés invers: hem començat per baix, i així, a poc a poc, les coses van funcionant. L'Antic Ajuntament està molt bé, però sabíem que havíem de canviar. Si algú té un projecte que vol fer créixer, que vagi a l'Antic Ajuntament, perquè és el lloc perfecte i ens han tractat superbé. Tenim un afecte especial per l'Euge, una de les tècniques, i a l'Antic Ajuntament. La idea que tenen és fer créixer els projectes i estic segur que això és un orgull per a ells. Quan les coses es fan bé, s'ha de dir!