Jump to navigation
En aquest espai us oferim les crítiques de moltes de les pel·lícules que pots trobar als cinemes del Camp de Tarragona, signades per Xavi Solé, crític cinematogràfic i responsable de 'Butaca Reservada'. Recorda que al nostre apartat Cartellera, cada setmana pots consultar què fan als principals cinemes de la zona.
EL BECARIO
El ritme és desigual. Després de la presentació del personatge central, una radiant Blake Lively que resulta plenament convincent en el seu primer rol d’absoluta protagonista amb un treball ple de matitzos, quan entra en escena Michiel Huisman el film es desinfla: es recrea massa en la parella dilatant excessivament el metratge. Un cop arriben a la casa familiar, on es desenvoluparà la segona meitat de la trama, el film agafa força i un ressucitat interés; principalment gràcies a Harrison Ford, qui destaca, i molt, sobre la resta. L’actor, des de fa ja alguns anys, brilla molt més com a secundari, en propostes com ‘Cowboys & Aliens’, ‘El juego de Ender’ o aquesta mateixa ‘El secreto de Adaline’, que no pas com a protagonista. Les escenes entre Lively i Ford són, a part de resultar claus per al desenllaç de la història, el millor de la pel·lícula.
El gran encert de la proposta és el seu mesuradíssim equilibri. Té la base de fantasia inicial per justificar la naturalesa de la situació de la protagonista, l’apunt dramàtic just per no buscar la llàgrima fàcil i el toc de romanticisme adequat per no arribar a ser empalagós. ‘El secreto de Adaline’ és una bona pel·lícula, ideal per als espectadors dotats amb un alt grau d’empatia i sensibilitat.
Mira el tràiler clicant aquí
TED 2Director: Seth MacFarlaneIntèrprets: Mark Wahlberg, Amanda Seyfried, Jessica Barth, Morgan FreemanEEUU, 2015Valoració: ***La primera ‘Ted’ tenia un punt a favor: l’originalitat i desconeixença del personatge del títol. En canvi en aquesta continuació el factor sorpresa desapareix però tot i així ens trobem davant d’una molt digna segona part. Manté la complicitat entre Mark Wahlberg i Ted, de nou amb un doblatge brillant de Santi Millán, als que s’afegeix una entregada Amanda Seyfried aportant química al conjunt. La pel·lícula té una arrancada amb un ritme constant però un cop coneixem el veredicte aquest ritme decau. Hi ha un impàs abans del clímax final a la Comi-Con que dilata excessivament el metratge restant l’interés aconseguit fins aleshores.
Sota la seva irreverència s’hi amaga una àcida crítica als estereotips de la societat actual; com l’encertadíssima recreació del seguiment del cas judicial als diferents programes de televisió, així com la capacitat d’autoparòdia de personatges com Jay Leno o Liam Neeson. Paral·lelament a aquesta crítica, hi trobem una declaració d’amor al cinema, de tots els gèneres i estils: des del musical més clàssic en els títols de crèdit fins a pel·lícules emblemàtiques dels 80, ‘El club de los cinco’, films d’autor dels 90, ‘A propósito de Henry’, o icones universals, ‘Jurassic Park’.
Humor escatològic, negre i àcid, puntuals moments de nostàlgia i una afilada crítica provoquen que ‘Ted 2′, sense ser una proposta rodona, sigui un film força divertit però això sí; tot i l’infantil aspecte del seu protagonista, no apta per a infants.
Típica i tòpica, sense cap punt d’originalitat, ‘Sólo química’ rendeix homentage al cinema: des de la discussió sobre les comèdies romàntiques recents, passant per escenes de ‘Sabrina’, ‘(500) Días juntos’, ‘Pretty woman’ o ‘El padrino’. No té cap ritme, fet que sumat a l’absoluta previsibilitat provoca que l’interés de l’espectador sigui nul. L’únic entreteniment és l’aparició de diverses cares conegudes al llarg del metratge: Sílvia Marsó, María Estévez (fent un cop més de María Estévez), Bibiana Fernández, Rossy de Palma (un dels moments més divertits del film), Martina Klein, Pep Anton Muñoz (en una absurda simulació de Vito Corleone), Neus Asensi, Àlex Monner i José Coronado, l’únic que se salva del desastre. En canvi, el director no treu partit del més aconseguit del film: la fauna que formen els companys de pis de la protagonista. Natalia de Molina, Jaime Olías i Miranda Makaroff reclamen més escenes junts en pantalla.
Avorrida, desafortunada, fallida i sense res que aportar, ‘Sólo química’ és una autèntica pèrdua de temps.
Mira el tràlier clicant aquí
El gran encert del film són els diferents muntatges en que veiem escenes rodades per l’actor desaparegut. Mitjançant aquesta fictícia estrella observem una mostra perfecta de la història del mateix cinema italià en els darrers 50 anys.
En general ‘Mi familia italiana’ resulta una comèdia que funciona a estones, la roda de premsa de presentació de l’homenatge o la nit abans de la projecció, però que no aconsegueix atrapar l’espectador i acaba fent-se llarga i deixant una sensació d’absoluta indiferència sense cap aportació. Una proposta molt fluixa.
ANT-MANDirector: Peyton ReedIntèrprets: Paul Rudd, Michael Douglas, Evangeline Lilly, Michael PeñaEEUU, 2015Valoració: ***Arriba un nou superheroi a l’univers Marvel, però ja des del seu pròleg, situat al 1989, s’integra perfectament: es desenvolupa a SHIELD i hi podem veure a Howard Stark (saga ‘Iron-man’) i Peggy Carter (saga ‘Capitán América’). Després d’aquest inici, ja en l’actualitat, la vinculació continua: referències directes a los Vengadores, indirectes a ‘Los Vengadores: la era de Ultron’ , un primer contacte amb un d’ells, Falcon, i un enemic comú, HYDRA.
‘Ant-man’ és un film que serveix de presentació pel nou heroi. Una pel·lícula que resulta un bon entreteniment gràcies a un aconseguit equilibri, en que combina tots els elements en la seva dosi adient: l’aprenentatge i moral (el doctor i Scott), l’humor (el grup d’amics de Scott, que si disposesin de més metratge haguessin perdut tota la gràcia arribant a sobrar), l’amor (Hope i Scott), la sensibilitat (Hope i el seu pare, brillant que quan l’excés de sucre pugui arribar a empalagar Scott intervingui) i, imprescindible, l’acció: molt ben rodada i amb una factura visual força potent.
El casting està molt aconseguit. Paul Rudd convenç en la pell d’un heroi molt vunerable emocionalment, Michael Douglas dóna al veterà doctor Pym el to atormentat necessari i Evangeline Lilly que potser resulta massa continguda i reclama més protagonisme que, previsiblement, tindrà en el futur a l’univers de la productora. L’únic però és el dolent de la història, un Corey Stoll amb massa poc carisma i entitat: Ant-man probablement necessitava un enemic de més pes en el seu debut cinematogràfic.
Ens trobem davant d’una proposta de qualitat i molt entretinguda, tret molt meritori si tenim en compte que el seu protagonista és un heroi molt menys popular que altres icones de Marvel com Hulk, Iron-Man o Thor, per exemple, però tot i així la seva primera aventura cinematogràfica és molt més rodona que la de qualsevol dels tres vengadors citats.
El segell de l’estil de Woody Allen també és omnipresent en tota la pel·lícula. Des de la mateixa entrevista d’Imogen Poots directament a càmara, la seva jazzística banda sonora, algunes situacions i diàlegs realment hilarants o el caràcter dels seus personatges; Owen Wilson, que va rodar ‘Midnight in Paris’ a les seves ordres, interpreta el seu rol talment com si fós una continuació d’aquella, amb els mateixos tics i registres. Al costat de la parella protagonista, hi trobem un estoll de secundaris format per una convincent Kathryn Hahn, un encasellat Rhys Ifans i una sorprenent Jennifer Aniston que, en la millor interpretació de la seva carrera, es dedica a robar els plans i l’atenció de tothom en cada aparició en pantalla.
Amb diverses escenes realment divertides (la trobada del grup al restaurant, per exemple), una aparició final totalment inesperada i un ritme constant al llarg dels seus escassos però suficients 95 minuts, tot i que algun personatge arriba a fer-se excessivament repetitiu, la proposta aconsegueix resultar força entretinguda. Una bona comèdia que desprèn certa nostàlgia de l’època daurada de la fàbrica de somnis de Hollywood.
MIra el tràiler clicant aquí
REY GITANODirector: Juanma Bajo UlloaIntèrprets: Karra Elejalde, Manuel Manquiña, Arturo Valls, María LeónEspanya, 2015Valoració: *Juanma Bajo Ulloa ha volgut tornar a l’estil gamberro de la seva excel·lent i taquillera ‘Airbag’, fins i tot ha comptat amb gran quantitat dels protagonistes d’aquella però malauradament li ha sortit una mala còpia. Ens torna a presentar una road movie desenfrenada, protagonitzada per dos acabats detectius: un Karra Elejalde en una interpretació excessivament histriònica i Manuel Manquiña qui, si a ‘Airbag’ el seu entranyable Pazos funcionava molt bé com a secundari, es veu incapaç d’exercir de protagonista. Els dos són contractats per un sobreactuat Arturo Valls i seguint-los per tot arreu María León que únicament es dedica a lluir figura i que està totalment desaprofitada.
El film repeteix tots els trets característics d’ ‘Airbag': el viatge en carretera, l’escena de la paella que recorda el de la reunió al camp de futbol d’aquella, el personatge exòtic: abans una portuguesa, ara una húngara… però el resultat fracassa estrepitosament. La proposta no té ritme, avorreix i cansa fruit de l’excés de repetició en la majoria d’aspectes de la pel·lícula: els discursos del personatge de Manquiña així com les seves ganes d’anar al lavabo, les bofetades de María León, els problemes de Santiago Segura amb la seva cadira o la frase d’un dels agents que persegueixen a la parella de detectius. Excessives repeticions per una pel·lícula que no té ni la frescor ni l’originalitat d’ ‘Airbag’, els seus personatges no tenen carisma ni personalitat i que amb prou feines aconsegueix arrencar algun somriure a l’espectador.
Desafortunadíssim retorn del director basc, 11 anys després. Absolutament prescindible.
ELIMINADODirector: Levan GabriadzeIntèrprets: Courtney Halverson, Heather Sossaman, Carl Barnes, Matthew BohrerEEUU, 2014Valoració: ***‘Eliminado’ és un slasher cibernètic adreçat clarament a un públic adolescent. Està rodat en el seu llenguatge. La pantalla de cinema es converteix en una pantalla d’ordinador en la que veiem diversos programes funcionant alhora: youtube, google, skype, facebook, messenger… aconseguint que l’espectador es converteixi en un usuari més del grup de protagonistes.
Què el guió sigui realment senzill i que estigui farcit de llacunes no resulta un inconvenient perquè la pel·lícula aconsegueixi plenament el seu objectiu: entretenir i transmetre tensió, gràcies al seu ritme que només decau en moments puntuals, per a que l’espectador respiri, i principalment al seu metratge, uns escassament ajustats 82 minuts que resulten perfectes perquè la intensitat es mantingui i no arribi a cansar. Un metratge més dilatat hagués acabat avorrint i restant-li la força que ara té.
És ben cert que no ens trobem davant d’una gran pel·lícula, però sí que és una de les propostes més originals dins del gènere d’aquesta temporada; una perfecta combinació de falsa realitat i ficció en la línia de la també encertada ‘The Blair Witch Project’, a diferència de la més recent i fallida ‘Open windows’.
Mira el tràiler clicant aquí
TOMORROWLANDDirector: Brad BirdIntèrprets: Britt Robertson, George Clooney, Raffey Cassidy, Hugh LaurieEEUU, 2015Valoració: ****Ens trobem davant d’una proposta inicialment desconcertant. El pròleg és tota una declaració d’intencions: una aventura de caràcter clarament infantil. Un cop hem canviat el xip i ens hem adaptat al to familiar de la pel·lícula, t’atrapa immediatament i és impossible no deixar-se endur per aquesta cursa d’obstacles que han de seguir els seus primer una, després dos i finalment trio de protagonistes. Una muntanya russa que manté un ritme trepidant, sempre in crescendo, visualment espectacular i amb una gran banda sonora.
Britt Robertson brinda una interpretació tan entregada com convincent, canvi de registre respecte a l’anterior ‘El viaje más largo’, i apunta a convertir-se en una de les actrius destacades de la nova fornada de Hollywood. Al seu costat un George Clooney que desprèn entusiasme i la sorpresa del film; la jove Raffey Cassidy, tot un descobriment. Llàstima que en la recta final Hugh Laurie no estigui a l’alçada dels seus companys.
‘Tomorrowland’ és una combinació de l’atmòsfera de les pel·lícules d’aventures i ciència-ficció clàssiques amb diversos homenatges als títols més recents del gènere (boníssims els articles de la botiga on la protagonista pregunta pel pin), i el resultat és una pel·lícula perfectament equilibrada, emocionant i molt entretinguda, ideal per a tot tipus de públic. Una proposta molt recomanable.
L’adaptació d’una obra literària de Nicholas Sparks ja té unes premises de fàbrica: romanticisme en estat pur i un guió ensucrat i normalment empalagós. ‘El viaje más largo’ no és una excepció, però en aquesta ocasió la dosi de sucre està força controlada i només està present en una de les dues històries que formen el relat; la que està ambientada en l’actualitat i que és la més fluixa. Britt Robertson, amb una de les mirades més expressives de l’actual Hollywood, i Scott Eastwood, la viva imatge del seu pare en expressió i gestos, protagonitzen aquesta història que abusa de la recreació en la feina d’ell i que no té la força ni desperta el mateix interés que l’altra parella.
La relació del passat és la base del film, fins al punt que podia haver estat perfectament l’única, prescindint de la parella Robertson/Eastwood. Molt ben ambientada als anys 40, amb una excel·lent fotografia, direcció artística i especialment vestuari, està interpretada per una parella desigual; mentre Jack Huston resulta més aviat fluix, Oona Chaplin està radiant i acapara tota l’atenció i l’interés sempre que apareix en pantalla. El sempre correcte Alan Alda és el punt d’unió d’ambues trames.
Tot i que 125 minuts de metratge són masses per explicar una història que no deixa de ser típica i que, respecte a les altres 9 adaptacions de les obres de l’autor, no aporta res de nou, és ben cert que ‘El viaje más largo’ és una de les més aconseguides.
'Divergente’ era una proposta molt fluixa i el canvi de director no ha provocat cap millora en aquesta segona part. ‘Insurgente’ és una pel·lícula tan avorrida com decepcionant.
Shailene Woodley no pot fer res enmig d’aquest despropòsit, està absolutament sola. Al seu voltant Theo James continua amb un carisma nul, Ansel Elgort i Miles Teller resulten francament desafortunats i Kate Winslet segueix sense entrar en el seu personatge que hauria de tenir un carisma i pes importants i que no té en absolut. A més, un dels personatges més destacats de l’anterior, Maggie Q, té una presència purament testimonial. Tampoc les noves incorporacions a la saga hi aporten res: Octavia Spencer està totalment desaprofitada i Naomi Watts no convenç en un personatge que, se suposa, explotarà a la propera entrega.
La pel·lícula és excessiva en tots els sentits. Des d’uns personatges que canvien en masses ocasions de manera de pensar i d’actuar, fins als nombrosos malsons i simulacions que acaben provocant sensació d’esgotament i repetició constants, tot envoltat d’una sobresaturació d’efectes visuals, brillants això sí, i d’una excel·lent direcció artística que reflexa perfectament les diferents faccions on es desenvolupa un pobre guió, amb un ritme realment lent que no desperta en cap moment empatia ni per la història ni pels personatges.
Ens trobem davant d’una saga que va en caiguda lliure. Si ‘Divergente’ va ser una fallida carta de presentació i a ‘Insurgente’ es perd tot l’interès… Què ens espera al tercer capítol?
'Felices 140′ és una pel·lícula coral amb un estoll d’actors en estat de gràcia on destaquen especialment elles. Des de la seva protagonista, entregada Maribel Verdú en el seu tercer treball amb Gracia Querejeta, passant per la convincent Nora Navas, l’autèntica revelació del film Paula Cancio i especialment la brillant Marian Álvarez, la millor amb diferència. Al seu costat poc hi poden fer un correcte Eduard Fernàndez, un Antonio de la Torre en un personatge que ja li hem vist en nombroses ocasions, i un fluix Alex O’Dogherty.
El guió és molt sòlid i va canviant a mesura que avança la història. D’una celebració incial d’un aniversari entre amics, passem a una notícia bomba. La qual comença a mostrar l’autèntica natura dels personatges i les seves diferents relacions. Un fet posterior desencadenarà un gir a la trama totalment inesperat i provocarà un conjunt de reaccions, relacions, aliances, reflexions, discussions i enfrontaments fins a la ressolució final, que ja hem conegut com han viscut els diferents personatges gràcies a les encertades declaracions directes a càmara repartides al llarg dels seus 98 minuts.
Es tracta d’un film aspre i dur, força recomanable, del que resulta impossible no preguntar-se: ‘quina hagués estat la nostra postura davant de la mateixa situació?’
John Madden no ha arriscat gens en el seu retorn a l’exòtic Hotel Marigold. Aquesta segona part és tan continuista i poc original com prescindible.
Repeteixen uns personatges ja coneguts amb les mateixes trames i tics de l’original. Dev Patel, tot i que desperta força empatia, acaba resultant repetitiu i només el salven la seva mentora, Maggie Smith, i la seva parella que en aquesta ocasió guanya protagonisme, la preciosa Tena Desae. Els dubtes amorosos de Celia Imrie no se’ls creu ningú, la història entre Judi Dench i Bill Nighy arribar a cansar ja que se li dedica massa metratge sense que passi absolutament res; tampoc el retorn de la histriònica Penelope Wilton hi ajuda gens. Només Ronald Pickup i Diana Hardcastle provoquen més d’un somriure, especialment ell amb la seva obessió inicial. Pel que fa als nous fitxatges d’aquesta entrega resulten francament desafortunats: la presència de David Strathairn és purament testimonial i Richard Gere està desubicat: és massa ‘jove’ pels seus companys de repartiment i a més la seva relació amb Lalitha Dubey resulta increïble.
Alguns apunts prou divertits com la confusió del personatge de Ronald Pickup, la visita guiada per Bill Nighy o el número musical de Bollywood no salven el conjunt d’una sensació de repetició de la fòrmula de l’original, arribant a avorrir degut al seu excessiu metratge. Una continuació totalment innecessària.
Fa anys que Hollywood ha trobat un nou filó: adaptar els contes clàssics, que ja va popularitzar Disney, en acció real. Si bé s’ha d’aplaudir la versió de ‘Blancanieves y la leyenda del cazador’ una pel·lícula que resultava tan fosca com adulta, així com també, en menor mesura, la ‘Maléfica’ d’Angelina Jolie, en aquesta ocasió Kenneth Branagh no ha arriscat gens: s’ha limitat a transformar l’empalagosa versió animada de ‘La Cenicienta’ en acció real, sense canviar-ne absolutament res.
S’ha de reconèixer que la proposta visualment és perfecta; tant el vestuari com la direcció artística són brillants, acompanyats per la preciosa partitura del compositor habitual del director, Patrick Doyle, però és un film buit, sense ànima.
Tampoc l’estoll de protagonistes convenç. Des de la parella protagonista; Lily James (que mai acaba d’identificar-se amb la Ventafocs) i Richard Madden (un príncep descafeïnat d’expressivitat zero), passant pels intrascendents Derek Jacobi (el rei) i Stellan Skarsgard (el duc), la testimonial Helena Bonham Carter (la fada) o les histriòniques i ridícules Holliday Grainger i Sophie McShera (les germanastres). Un cas a part és Cate Blanchett, actriu capaç de lluir-se en qualsevol personatge com demostra aquí en la pell de la pèrfida madrastra: el millor de la pel·lícula amb diferència.
Aquest remake de ‘Cenicienta’, igual que l’original d’animació, només pot entretenir als més menuts i no evitarà a nombrosos pares una llarga estona d’absolut avorriment.
