Jump to navigation
- Com neix aquesta obra?Després d'acabar d'estudiar a l'Institut Teatre vaig necessitar fer una pausa per agafar aire del fet escènic. Al cap d'un any aproximadament, vaig tenir l'impuls de crear una peça. El primer que em vaig plantejar aleshores va ser el tema: què és necessari que jo comparteixi amb el món? Perquè no tots els temes els puc tractar a partir de l'escena. N’hi ha que potser els treballo a partir d'una poesia, un vídeo... Així que, després de fer-me aquesta pregunta, em vaig adonar que el que més em perseguia en aquell moment era la maternitat, així en general. A partir d'aquí vaig començar a aprofundir-hi, mirant endins i mirant enfora al món, llegint, investigant... I vaig anar a parar a la dubtosa llibertat que tenim a l'hora de decidir ser pares i mares. Quin grau de consciència hi ha a l'hora de prendre aquesta decisió?
- És una molt bona pregunta.Sí, és que hi ha vegades que potser sentim l'impuls de tenir un fill, però no ha sigut una decisió realment conscient. Potser no t'has parat a pensar peròs, contres, què suposa, a què renuncio... Són coses que, si no te les planteges abans, pot ser que quan t'hi trobis et vingui tot de cop i no ho sàpigues gestionar. De fet, hi ha un llibre que es diu 'Madres arrepentidas' d'Orna Donath que parla d'això, de dones que són mares i de sobte s'adonen que no és el que volien, i se'n penedeixen.
- I penedir-se d'haver estat mare és quelcom que socialment no es concep com a possible, veritat?Un dels temes més tabú està relacionat amb la maternitat. És una cosa que si la dius, no pot ser acollida per la societat. Perquè el penediment es pot associar inconscientment a l'abandó, a ser mala mare, a tractar malament els teus fills... És fort perquè el que es veu molt clar en aquest llibre que et comentava de l'Orna Donath que s'articula a partir d'un estudi amb els casos de 30 dones és que elles estimen als seus fills, però el que no els agrada és el seu rol de mare. Haver de ser la que posa els límits, la que cuida... Els seus fills són persones que estan amb elles i que estimen. Diferencien ser mare, del fet de tenir fills, dues coses que tenim associades.
Núria Planes a 'Converses amb el meu úter i altres interlocutors'
- Hi ha més temes tabús relacionats a la maternitat?Sí. Un altre tema del qual no se'n parla és el de l'avortament durant els primers tres mesos. És una situació que passa molt sovint i que és molt dolorosa. Recordo el cas d’una amiga meva que va explicar que estava embarassada abans que fes els tres mesos i un amic li va dir "Home, no ho expliquis, que encara no estàs de tres mesos!". Ella li va respondre "Oi que si tinc una filla compartirem l'alegria? Doncs si no la tinc, compartirem la tristesa". Em va semblar meravellós. Perquè és veritat, tu ja estàs embarassada, tu ja ets mare d'algú. Un cop es talla és dolorós i s'ha de poder visibilitzar perquè socialment puguis tenir el suport que necessites. Laboralment, un temps de descans perquè necessites fer un dol, o les cures necessàries procedents de les persones que t'envolten.
- Per què creus que no es fa visible quelcom que passa tan sovint?No voldria assegurar res, però tinc la sensació que potser al voltant de perdre el fill abans dels tres mesos, sembla que no calgui ni dir-ho perquè no cal il·lusionar a tothom amb que has complert el que venies a fer al món en aquesta societat judeocristiana en la qual vivim: crear una família. Perquè si no va bé, és com si fos un fracàs en la parella. I no, no és un fracàs sinó un pas més de la vida. Necessitem viure-ho de la millor manera possible i acollir totes les emocions.
- D’on creus que ve el teu interès per indagar sobre la maternitat?Des de fa molts anys, potser des que sóc adolescent, que em preocupa molt com els adults tractem els infants. És quelcom que sempre m'ha rondat pel cap. Com a mi m'han tractat de petita, quin acompanyament vaig rebre jo mateixa emocionalment, etc. Llavors vaig començar a llegir sobre Educació Viva, ja que també tinc amigues que tenen escoles cap a aquesta línia de treball, i la qüestió es va anar ampliant a com els adults ens tractem entre nosaltres. Això se m'associava amb la pregunta de: què fa que poguem i sapiguem acompanyar els nostres fills i filles? Estem preparades i preparats? No hi ha respostes correctes, només crec que són preguntes que està bé fer-se.
- Què passa si decidim no tenir-los?No tenir fills és el tercer tabú associat a la maternitat i en relació amb el qual se centra la peça 'Converses amb el meu úter i altres interlocutors'. Va relacionat una mica amb el que dèiem abans de complir amb el que se suposa que has de fer en la societat judeocristiana: néixer, créixer, casar-te, tenir fills. Però després també hi ha una pressió des del capitalisme, des de l'economia. Si no tens fills, no hi haurà futurs treballadors, contribuents i consumidors. Qui sostindrà l'economia? No tenir fills no interessa per les creences culturals, socials i pels interessos econòmics i polítics. Sento que hi ha quelcom contextual més enllà de nosaltres mateixes que ens impulsa a tenir fills. Als anuncis, per exemple, en què ens venen una maternitat idealitzada on veiem dones joves, guapes, vitals, amb les cases ordenades i netes. El mateix passa amb les relacions amoroses o en el sexe.
- Tornant al que em deies al principi de trobar un tema que necessiti ser tractat en escena, m'agradaria repetir una pregunta que també em van respondre LasHuecas. En una societat com l'actual, immersa en les pantalles, en les imatges i les representacions, com creus que hi encaixa el fet escènic?Les arts escèniques tenen una cosa que no té Netflix i és que són en viu. Tens davant teu unes persones fent quelcom. A més que tu has hagut de sortir de casa, has pagat uns diners per compartir allò amb aquelles persones. És un intercanvi real en el mateix moment i espai. I això, ho pots valorar o no, però és una situació que no te la donen les pantalles. També és veritat, però, que ara mateix les arts escèniques estan incorporant-les. Entenent que els audiovisuals tenen la seva pròpia dramatúrgia i formalitat que cal coordinar amb la dramatúrgia textual i de moviment. I pel que fa a contingut, tal i com comentaves, crec que no tot cal ser explicat en escena. Hi ha molts altres mitjans artístics i cadascú ha de trobar quin llenguatge li va bé en cada moment i en relació al tema que vol tractar: com explico jo això al món?
- El que fas va dirigit al món?Sí. Tot i que segons el tema que tracto en cada peça el públic al qual em dirigeixo és diferent. En el cas de 'Converses amb el meu úter i altres interlocutors' diria que és molt ampli. Jo poso un límit d'edat per baix, que són uns 15 anys, però per exemple va venir el fill d'un amic que en tenia 12 i em va dir que es feia preguntes sobre com el seu pare havia viscut tenir-lo a ell. Penso que pot ressonar a moltes persones diverses perquè parlo no només des de la meva experiència, sinó també des d'una investigació i des de la veu de la meva mare. Un dona que ja ha tingut fills, que ha tingut la menopausa... Com que parlo de com la societat ens tracta a les dones que no volem tenir fills, va dirigida a tothom. Perquè la societat és tothom. Són tant els nens i nenes que et pregunten: "i tu ets mare?", com les dones grans que et comenten: "no pots esperar gaire més, eh?", com els teus familiars. En realitat, és un tema molt més personal i íntim de com estem acostumades a tractar-lo. El convit que ens fa la peça és a posar qüestions sobre la taula i a cuidar més com en parlem, perquè és una tema íntim, personal i que per a algunes persones pot ser delicat.
Web Núria Planes Vimeo Núria Planes
