Maria Casellas

Foto: 

Fundació Joan Miró | Pep Herrero

Maria Casellas: "L’empoderament és necessari, però també la convicció"

L’actriu, juntament amb Meritxell Yanes, dona a conèixer experiències de talent femení amb la sèrie de contes 'Petites històries, grans dones'
Judit Monclús
,
11/03/2024
Espectacles
El Museu Marítim de Barcelona, la Fundació Joan Miró i el Museu d’Història de Catalunya són alguns dels equipaments culturals de la capital catalana i de la seva àrea metropolitana que, fa uns anys, van engegar una iniciativa per posar en relleu les figures femenines de les seves col·leccions i presentar-les a través diferents narracions orals. L’actriu Maria Casellas (Gironella, 1978), juntament amb la també actriu i narradora oral Meritxell Yanes, són les encarregades de transformar aquestes vides de museu en vides de conte. Així, fins al pròxim 23 de març, 'Petites històries, grans dones' es podran anar a escoltar en els museus que formen part de la iniciativa.
Estem tan acostumats a seguir inèrcies que a vegades només ens fixem en les celebritats en què toca fixar-te, quan la vida és plena de persones interessants i tothom pot ser el protagonista d’una bona història

- De vegades busquem referents molt enrere en el temps o en llocs llunyans, però a la vora, i de més recents, en tenim uns quants. Per què encara costa tant trobar-ne de femenins?
No és res nou dir que la Història sempre s’ha explicat amb noms d’homes. Per a mi, iniciatives com aquests contes són importants perquè valoren la feina de moltes dones que, de l’àmbit que sigui, han aportat el seu granet de sorra per fer avançar el món. Potser parlant-ne, potser explicant les seves trajectòries, la Història que es vagi escrivint a partir d’ara anirà incloent més noms de dones.

- Als contes del cicle ‘Petites històries, grans dones’ n’hi ha moltes i de ben properes: Helena Vinent, Judith Mas, Enriqueta Pons i Brun... Seguim, en ple segle XXI, amb el problema de no donar-los prou visibilitat pel fet de ser dones?
Sí, continuem així encara. Escrivint els contes, moltes vegades, m’ha vingut al cap una pregunta: “això els hauria anat d’aquesta manera si haguessin sigut homes?”. Moltes d’aquestes dones tenen premis, han estat exposades a diferents països, dirigeixen institucions... Així i tot, encara pensem que si fossin homes, segurament se n’hauria parlat més. Això passa molt, sobretot, en les dones sobre les quals escrivim i que han nascut a principis del segle XX.

- ‘Petites històries, grans dones’ és un projecte conjunt de diferents museus de l’àrea metropolitana per destacar les figures femenines de les seves col·leccions i dotar-les de visibilitat. Les tenim més a prop del que pensem, oi?
De dones que fan història n’hi ha a tot arreu, així que sí, que ben a la vora segur que en teniu alguna. Només es tracta d’obrir la mirada i aprendre a escoltar. Estem tan acostumats a seguir inèrcies que a vegades només ens fixem en les celebritats en què toca fixar-te, quan la vida és plena de persones interessants i tothom pot ser el protagonista d’una bona història. Les dones de qui parlem són pioneres en el seu sector i tenen unes trajectòries impressionants, moltes de les quals he descobert a l’hora d’escriure el conte.

- De fet, la d’enguany és la setena edició. Això vol dir que de talent femení que serveixi per inspirar noves generacions en sobra. Ho veus així?
Clar! I no s’acabarà mai. Tenim talent enrere i talent per davant per inspirar-nos!

- Com es va crear aquest projecte?
Va néixer del compromís de diversos museus amb la igualtat, i de la necessitat de mostrar dones referents en els diferents àmbits. Al llarg dels anys han participat entre set i nou museus molt diversos: Museu Marítim, Museu de Ciències, Fundació Miró, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Museus d’Esplugues, Museu d’història de Catalunya, Museu Olímpic i en edicions anteriors, el Museu del Disseny, Museu Picasso i Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Això ofereix un ventall de disciplines i dones professionals molt ampli des d’arqueòlogues a fotògrafes, de primatòlogues a esportistes, de ceramistes a marineres, i moltes més. Els contes teatralitzats adreçats a infants van néixer per ser una eina per ajudar a trencar estigmes de gènere i obrir totes les vocacions a tots els nens i nenes.

 

Foto: Fundació Joan Miró | Pep Herrero
- Com ha estat la feina, feta de manera conjunta amb la també actriu i narradora Meritxell Yanes, de transformar la vida de les dones triades per a l’edició d’enguany en set contes perquè arribin a tots els públics?
Cada museu decideix la dona protagonista, que sempre té una relació amb la col·lecció, la disciplina o alguna exposició temporal. I a partir d’aquí ens posem a treballar de manera conjunta. Ens faciliten dades sobre les seves biografies i sobre el vincle que tenen amb el museu, ja sigui amb el seu patrimoni, en les seves col·leccions, etc. I si les dones estan vives, algunes vegades, els fem unes breus entrevistes... És curiós perquè, quan fas l’entrevista, parles de com era la seva infantesa o de com va començar a interessar-se pel tema en què ha desenvolupat el seu coneixement i sempre apareixen petites anècdotes o alguna forma d’expressió que et dona la clau per transformar la seva vida en un conte. Cal trobar elements que siguin atractius per a l’infant i que, més enllà de la informació, tinguin interès per a un bon conte. Sempre intentem que les històries que expliquem tinguin intriga, aventura, algun element màgic... És divertidíssim transformar una narració convencional de la biografia d’una persona en un conte i que, sense canviar la informació, sigui una aventura apassionant. I no ens inventem res! Les que fan l’aventura, els fets, vaja, són les dones sobre les quals escrivim. Nosaltres només els narrem posant l’emoció en un primer pla i buscant la mirada de la nena. La protagonista comença sent una nena i mira el món des de l’edat que tenen els infants que venen al contacontes. D’aquesta manera, és més fàcil que s’estableixi empatia amb la protagonista. A més, també escrivim el conte pensant que serà narrat oralment, per tant, hi posem imatges i personatges que després ens permetran teatralitzar-lo amb el gest o amb diferents veus.

- I com bé diu el títol, són petites històries que poden inspirar i servir d’exemple. No cal que totes siguin Marie Curie i hagin guanyat un Premi Nobel perquè serveixin per contribuir a l’empoderament de l’audiència femenina...
Exacte. Tot i que en alguna edició hem tingut algunes dones que, a part de fer grans descobriments, han tingut una vida que ja era tota una aventura, com la Jeanne Baret, que va ser la primera dona a fer la volta al món buscant espècies de plantes, o com la Roser Bru, pintora que es va exiliar a Xile amb el vaixell Winnipeg. Són històries que, més enllà del seu descobriment i del seu art, demostren que la seva vida ja era tota una aventura: viatjar pel món, haver de fugir per l’exili... També hem fet contes sobre vides més comunes, però que han dut a termes iniciatives excepcionals i que són un exemple de lluita feminista.

- Malgrat aquestes accions, com la de les ‘Petites històries, grans dones’, creieu que cal fer molta més feina perquè les dones puguin tenir el reconeixement que els pertoca i que no els recaigui només durant el mes de març?
Tant de bo arribi un dia que aquest esperit de lluita feminista que hi ha al voltant del 8 de maig no s’hagi de reivindicar i pugui ser només un dia per commemorar.

- En el teu cas, hi ha alguna dona que t’ha servit d’inspiració o que tinguis de referent?
Cada història té la seva particularitat. Quan vaig escriure el conte de l’artista visual Roser Bru, vaig pensar que m’hagués encantat conèixer-la. El mateix em va passar amb el de l’artista Paola Pivi, que va exposar a la Fundació Miró i vaig anar a visitar l’exposició ‘Amics Imaginaris’ uns quants cops. Els seus ossos em van fascinar! De fet, cada conte és diferent, no té res a veure el de l’Enriqueta Pons (arqueòloga), per exemple, amb el de la Pilarín Bayés (dibuixant), que he escrit aquest any. Però en tots els casos, sempre trobes dones valentes i apassionades per la seva feina.

- Creus que algun dia les dones també podran convertir-se en referents per als homes o és una missió, d’entrada, impossible?
[riu] Algunes ja ho són. Tot i això, en calen més!

- Ens falta trobar encara la clau màgica perquè l’empoderament femení deixi de ser una eina o habilitat que calgui treballar i es converteixi en un actiu femení per se?
Falta trobar-la perquè encara no ens ho creiem. L’empoderament és necessari, però també la convicció. Tenim gravades unes maneres de fer, uns rols, que costa canviar. Per sort, en molts equips de treball ja veus que cada vegada hi ha més presència de dones. Però l’ideal seria que això passés per si sol, no perquè el fet de tenir dones a l’equip et faci tenir més punts en una subvenció ni perquè toca fer-ho per imatge. Encara ens ho hem de creure més.

A

També et pot interessar