Magí Ribot

Foto: 

Cedida
Magí Ribot

Magí Ribot Manso: "Hi ha alguna cosa darrera la idea de viatge que m'atrau"

'Del medi al món' és un viatge continu cap a l'est sense fer salts. Buscant formes autèntiques, sostenibles, d'aventura i d'aplicar l'art
Anna Vilamú Bosch
,
27/02/2020
Activa't
Magí Ribot i Manso (Barcelona, 1995) és moltes coses, una d’elles artista-viatger. És protagonista del projecte vital ‘Del medi al món’, que és un viatge en què l'objectiu és aconseguir deixar un rastre d’amor al món. Com? Buscant formes autèntiques, sostenibles i artístiques per parlar del concepte de mobilitat i com ens desplacem per transformar-nos a la vida. Després d’inspirar múltiples espais d’acollida i voltar la península Ibèrica - de Dénia a Cáceres i de Gibraltar a Donosti - amb 130 autoestops, hem conversat amb l'artista-viatger.
"Jo sento que necessito recórrer, travessar, arrossegar, anar a buscar coses, passar per elles. Per mi és una idea de camí, de procés"

- Quins són els motius, o les intuïcions, que t'impulsen a emprendre aquest projecte-viatge?
Hi ha una necessitat vital molt clara. I parteix del dubte. De dir "no les tinc totes, però és un format que em crida l'atenció". Hi ha alguna cosa darrera la idea de viatge que m'atrau. No és fàcil, i quan hi ha incomprensió és fatal, però hi ha com una escalfor que sents que et diu que per aquí hi ha respostes o més preguntes. Viatjar sempre m'ha posat en contacte amb moltes coses. Ha estat interessant analitzar en cada moment de la meva vida com s'ha anat dibuixant el que ha suposat el viatge. L'experiència de veure, sortir, d'estar en connexió.

  • imatge de control 1per1

- Creus que és necessari sortir per conèixer?
Sí, és una necessitat vital, sí. Obligatori no ho és, però jo sento que necessito recórrer, travessar, arrossegar, anar a buscar coses, passar per elles. Per mi és una idea de camí, de procés. Per això veig que sí, que evidentment hi ha un món interior però que també hi ha un món que és "aquí fora". La idea és estar amb sincronia amb aquests móns i viatjant, pots concil·liar coses.

- La teva idea de viatge s'allunya del que normalment fem quan "anem de viatge". S'allunya de la idea de destí. Quan et planteges emprendre'l no t'ho planteges amb un objectiu concret, o sí?
Objectius n'hi ha. Però són totalment oberts. El que jo busco al final és ser obert, estar perforat perquè el present s'introdueixi en el meu dia a dia. Tenir també l'espai perquè la vida sigui més potent que els teus pensaments, o poder-li donar aquesta categoria. Jo vull que el viatge s'expressi per ell mateix i evidentment tinc uns objectius, perquè crec fermament que se n'han de tenir, però sense que em paralitzin o m'estanquin.

- Quins objectius concrets tenies?
Viatjar des de la via humana, de simpatia pel món i a través de la gent. Aquest és l'objectiu de desplaçament. M'han ofert viatges d'avió, tiquets de tren, però jo els rebutjava perquè la dimensió que ara he volgut escollir era aquesta, incerta, però basada en la confiança.

- Viatjar des de les persones.
Sí. I en aquest sentit hi ha una perspectiva, un espectre que a vegades no veiem en els viatges. L’autèntic viatge s’expressa al present i no des de que baixes de l'avió o des que arribes als llocs. I mentre t’hi mous, potser saps on et lleves però no saps on acabaràs, quina persona vindrà cap a tu, quin lloc, quina conversa tindràs... Viure amb aquesta frescor, amb aquest present despert que fa que després la intensitat del dia sigui plena. Recordar què vas fer fa dos dies i que tingui la potència d'una setmana, n’és una evidència.


Foto: Magí Ribot Manso

- Durant tot aquest procés, la manera de viure sempre ha estat intentant ser respectuós amb l'entorn i amb tu. Com ho has fet?
M'ha servit per apropar-me a la dimensió que vull transmetre. El nom del viatge i l'esperit del viatge neix molt amb aquest sentit de viatger-ecologista. Ara, després de 77 dies voltant, estic encara en aquest punt analític. De veure fins on sí, o fins on no. Estic realment triant la vida de la sostenibilitat en cada moment. L’avió per exemple, empetiteix una part fonamental de qualsevol viatge: la mobilitat. La consciència de les distàncies planetàries i de la coneixença del que suposa viatjar. Per això tenia molt clar que no volia agafar-lo. Tot i això, el mateix autoestop jo el codifico pensant que he viatjat a través de la simpatia o de la generositat de les persones, però el rastre ha continuat sent de gasolina. Més quantitat fins hi tot, perquè a vegades feien més quilòmetres per tal d'ajudar-te. Alguna amiga em deia "vés en bicicleta". Però al final el que volia també era trobar aquestes petites accions possibles. I tot i que la brúixola de la sostenibilitat estava cada dia activa, encara estic traient l'entrellat de com ho he portat i ho portaré, perquè això també és continu.

- Per què tu creus que és possible viure d'una forma sostenible?
Per mi tot és possible. 

- Doncs què és el que falta, el que ens ho impedeix?
Hi ha un tema de comoditat que a vegades no estem disposades a renunciar. El grau d'amor, moltes vegades queda limitat. Per mi la sostenibilitat és un amor cap al planeta i quan ho veus així, evidentment ets capaç de fer accions que altres per temps, situacions, o una escala de valors diferent, no farien. Jo he tingut això present però sento que encara es poden fer més coses. El viatge finalment no s'ha articulat únicament per aquest caràcter ambiental. La gràcia que sigui continu és que et permet incorporar i canviar coses en la mesura que vas passant per llocs.

- És molt interessant això que deies del viatge continu perquè ens porta a preguntar-nos pel dia a dia. I si el viatge i la quotidianitat poden ser la mateixa cosa. Hi ha quelcom que hagis descobert o après que es pugui aplicar de forma contínua?
Seguint aquesta idea de viatge continu, jo sempre penso que el retorn també en forma part. Poder tornar a casa amb aquest bagatge, a mi em permet posar-me en relació amb el Magí d'abans de començar aquest projecte. Al final han sigut 77 dies, que no ha sigut molt de temps, però sí de molta intensitat. I és fort posar-te en relació amb com eres abans de marxar, perquè m'adono que portava un estil de vida diferent. La ciutat, i l'estructura que et dóna una llar, una família, un lloc conegut, un no haver-te de moure més... Tot això fa que inevitablement comencem a donar per fet coses. Sobretot el tema de l'agraïment. És quelcom que està molt present en el viatge i que, de sobte, es perd en la comoditat.

- Mentre et mous, estàs emprenent unes accions concretes. Però com també parlàvem a l'entrevista amb Climacció, també hi ha una responsabilitat social i política amb la qüestió climàtica. Com veus aquesta dicotomia?
Aquesta pregunta me la faig sovint també. Tot el que faig té sentit, té resultat? Però al final ho visc sabent que jo sóc corresponsable del món tal com està ara. Jo tinc més a prop el sí que el no, sempre. I hi ha una cosa que és infal·lible: quan una cosa l'estimes de veritat, això es transmet. Al final no és si recicles o no, sinó demostrar i transmetre l'amor que sents per la Pachamama.

- Com un contagi positiu. 
Sí. I m'agrada més veure-ho des d'aquesta perspectiva que des de la responsabilitat. Durant el viatge, per exemple, era interessant perquè no només tens el gest sinó també tenies la presència, la persona, la idea i l'emoció. I al final m'he creuat amb persones amb opinions molt diverses, però que m'han regalat part d'elles. Un acaba portant moltes vides a sobre, i al final sento que tot es tracta de sentir-se més part d'un tot.

- En aquest sentit compartir el que has estat vivint a les xarxes socials imagino que forma part d'aquest contagi, és aquí quan creus que esdevé projecte artístic? Quina relació tens amb aquest procés de documentar i compartir?
Em considero una persona comunicadora. De fet, crec que és un dels símptomes que tenim les artistes i totes les persones. Després potser has de trobar el canal i la forma en què pots transmetre allò que fas, però sento que he comunicat molt obertament el meu viatge i he volgut ser molt proper amb això. Parteixo d'entendre l'art com a canal materialitzador de somnis i de trobar la dimensió adequada per l’art en aquesta experiència. I molta gent m'animava, perquè volien saber-ne més. En ser un viatge ple d'incògnites en què saps un rumb, però no tens ni idea del destí o del que passarà realment. A poc a poc. per comunicar-ho ara estic veient si el text o si la imatge m'ajuden. Però jo veig les xarxes com un espai de trobada amb l'altra i estic també en fase d'investigació, per trobar quin és el registre, quina és la forma de comunicar una cosa així.


Quadern artístic de viatge

- Imagino que també s'ha de filtrar, no tot el que vius en cada segon pot ser comunicat. Com esculls allò que serà comunitat ja des d'un pla artístic?
Sí, això ho tenia molt clar. I vaig establir un mètode que jo li deia "filtrar el temps". És a dir, a vegades publicava coses que potser feia cinc o deu dies que havia viscut. A mi això em donava la possibilitat d'agafar perspectiva, un abans i un després. El present l'has de viure, i després la publicació pot tenir aquest ritme més pausat, amb una visió més amplia. Un dels petits objectius que tenia també era aquest: no estar constantment comunicant-me a través de la pantalla sinó amb el que tinc davant, activant els sentits, obrint el cor. I llavors poder oferir a les persones que els pogués interessar parts de mi, parts del meu viatge.

Quin creus que és un dels missatges que a través d'aquesta comunicació t'agradaria que s'entengués?
Són diversos. Però al cap i a la fi entendre que som artistes de les nostres vides, les mil i una possibilitats d'entendre les coses, les maneres diferents de fer, plantar oportunitats. També veure com és possible connectar-nos amb la vida i amb els cicles naturals, que la tecnologia ens portarà lluny, la Pachamama a prop. Per mi, durant el viatge, la direcció era aquesta: "Em comunico a través de les tecnologies però també hi ha una escolta molt posada al temps, a l'aire, al paisatge..."

Més informació: 

Instagram Del medi al món

A

També et pot interessar