Revista Ventall

Foto: 

Cedida

Revista Ventall: "Intentem tractar temes seriosos des d’una mirada gens avorrida"

Parlem amb les creadores d’aquesta publicació, que busca entendre com vivim temes que afecten tothom
Mariona Motjé
,
27/12/2023
Activa't
L’Eugènia Cardona, l’Indigo Carbajal, la Jana Jubert, la Paula Lombardi i la Judith Pinyol són les creadores de Ventall, una revista que busca entendre com vivim actualment temes tan universals com l’amor, la llar o els plaers. Ho fan a través de col·laboracions de diferents artistes i creadors, i ara, deu mesos després del seu llançament, ja compten amb tres números publicats i un grup de lectors fidels. Parlem sobre buscar un ventall de mirades, publicar en paper i l’humor a les xarxes amb l’Eugènia, la Jana i la Judith, assegudes en una terrassa del barri de Gràcia de Barcelona.
Volem posar èmfasi en el fet que no estem abordant continguts generacionals

- Us heu definit dient que “no sou un pòdcast, sinó una start up”, com expliqueu a la gent que no us coneix què és Ventall?
Jana:
Nosaltres sempre hem volgut ser diferents, tot i que siguem exactament iguals que tothom, però vam pensar que havíem de remarcar que no som un pòdcast. Qualsevol cosa abans que un pòdcast! És cert que vam començar amb la idea de fer una revista, però en el fons ara creiem que som una mica més que això. També creem contingut a xarxes, organitzem presentacions i festes, i estem obertes a continuar creixent.
Judith: I l’start up és irònica [riuen].
Eugènia: Sí, l’start up ironitza tota aquesta idea de cosa innovadora i pionera quan, en realitat, hi ha cinquanta mil persones joves com nosaltres fent exactament el mateix, probablement amb el mateix talent, o més, i moltes altres capacitats.

- Fa poc heu publicat el tercer número, que heu titulat 'Apunts del delit: sobre el plaer i l’hedonisme'. Què ha canviat des que vau treure el primer número?
Jana:
Crec que, en primer lloc, hem millorat els processos de treball. A poc a poc li anem dedicant més hores a la curadoria, edició, maquetació i correcció de textos i il·lustracions. Ens sembla molt important que tots els col·laboradors quedin satisfets, tot i que sempre se’ns escapen coses. Imagina’t, som cinc persones revisant el contingut i tot així hem deixat una falta d’ortografia en un títol [riuen].
Eugènia: Per altra banda, també hem professionalitzat una mica més les presentacions. Al principi, era totalment ortopèdic: les cinc a l’escenari amb un guió fet ràpid i corrents i passant moltíssima vergonya. Progressivament, ens estem sentint més còmodes en el directe, més segures per improvisar i per ser nosaltres mateixes. I pel que fa a la revista, hem arriscat i n’hem imprès dos-cents exemplars. Així que, si us plau, compreu-la, que hem de recuperar la inversió!

- I el nom, Ventall, d’on va sortir?
Jana
: Què va venir primer, la idea de fer una revista o voler posar el nom de ventall a alguna cosa? [riuen] La vam anomenar així perquè volíem que fos una revista que tingués molta varietat de temes i perquè és el primer que se’ns va acudir, bàsicament.
Eugènia: Jo diria que va ser el contrari: teníem moltes ganes de parlar de l’amor però, a partir d’aquí, vam voler fer un altre número amb un altre tema.

- No us poseu d’acord?
Eugènia:
No érem tan expertes en cap aspecte en concret: no podíem parlar d’història tanta estona, no podíem parlar de literatura tanta estona, perquè ningú en sabia tant de res, però ens vam adonar que al nostre voltant podíem recollir un ventall de propostes boníssimes i originals d’un mateix tema.
Jana: Al principi no teníem clar que fóssim capaces d’abastar més d’un tema, ni més d’un número. I el ventall té aquest doble sentit del divineo. Per cert, aquesta paraula és una mica ranci ja, no?

 

Les creadores de Ventall durant una presentació | Foto: Cedida
- Qui hi ha al darrere de Ventall?
Judith:
Jo soc l’últim mico! Vaig entrar quan elles ja feia un any que construïen la idea. Buscaven una dissenyadora gràfica, però elles ja es coneixien.
Jana: És la típica història que comença amb un Erasmus. Molt original, eh? Érem les catalanetes i vam fer molta pinya. Quan vam tornar teníem por que no ens unís res més que el record i vam decidir que havíem de fer alguna cosa. A més, l’Eugènia i jo ja havíem fet un projecte juntes: un pòdcast.
Eugènia: Crec que la negativa de dir que "no som un pòdcast" ve d’aquí. A nosaltres ens va generar molta ansietat: l’exposició pública, el fet de poder esdevenir virals amb alguna cosa que ni teníem temps per tractar-la, ni temps per pensar-la...

- I vau optar per la idea de fer una revista...
Jana:
Volíem fer una cosa més reposada i que poguéssim controlar més, i vam decidir fer una revista. Amb la Paula Lombardi, que era la meva companya de pis i ha fet Humanitats; ella [l’Eugènia], que ha fet Periodisme; jo, que he fet Comunicació Audiovisual i l’Indi, que ha fet Polítiques i Dret. Som un grup bastant heterogeni pel que fa a estudis, perspectives i contextos. No totes som de Barcelona, hem estudiat en universitats diferents i hem viscut en llocs diferents. També som molt diferents, però tenim una manera de veure les coses que s’assembla força. Quan vaig conèixer la Judith i em va dir que era dissenyadora, vaig pensar que era la persona que necessitàvem: algú que pensi com nosaltres, però que tingui aquest background i les habilitats de dissenyadora que ens faltaven a totes, ja que nosaltres ho fèiem tot amb el Canva...

- Ara que parlem de disseny, només agafant la revista ja es veu la intenció gràfica i visual que hi ha al darrere. Com vau plantejar-ne la imatge?
Judith:
Teníem la sort que jo havia tocat disseny editorial. El disseny gràfic no és la meva aspiració, però tenia els coneixements per treballar-lo. Em van dir que hi hauria contingut molt divers, amb ironies i anuncis d’humor pel mig. Vam pensar a jugar amb el format editorial. Segurament, si el meu professor de tipografia veiés la revista em tiraria pel balcó. [riuen] Però aquest és la gràcia! Va néixer com a fanzín i, tot i que ara s’allunya una mica d’aquesta idea, perquè té un acabat molt més professional, molt més estàndard, té aquestes coses pròpies del fanzín, com ara certes tipografies, ruptures de columnes i elements gràfics que van canviant segons el número i l’article. Això converteix cada número en més còmic i menys seriós.
Eugènia: La Judith va començar com una persona que ens ajudava, però, de cop, vam veure que sense dissenyadora gràfica no fèiem res, i va passar a formar part de l’equip editorial. No tenia cap sentit que nosaltres penséssim un contingut i no tinguéssim ningú amb una mirada que ho agrupés tot a escala gràfica i amb una estètica compartida. Ens ha anat educant una mica en aquest sentit. Nosaltres potser tenim la intuïció, però ella ens fa tocar de peus a terra.

- Els tres primers números parlen de de l’amor, de l’habitatge i del desig. Quins temes trobarà el lector a Ventall?
Eugènia:
No els hem escollit perquè creiem que siguin importants socialment, tot i que, evidentment, ho són: l’amor i la llar ens importen. Però no hem triat els temes perquè ens interessin als joves, sinó perquè creiem que actualment hi ha una mirada específica que es diferencia de la resta d’èpoques. Creiem que en el moment en què ens ha tocat viure, l’amor es viu d’una manera concreta. No només en el cas de la gent jove com nosaltres, sinó també en el de la gent adulta.
Jana: Volem posar èmfasi en el fet que no estem abordant continguts generacionals. No són coses que creiem que ens afectin perquè som joves i estem perduts en l’amor o perquè vivim la precarietat en l’habitatge. Ho fem perquè creiem que al 2023 són temes que es troben a l’ordre del dia, tinguis l’edat que tinguis.
Judith: Són temes transversals i interseccionals. No només des de la mirada del lector, sinó també des de la del col·laborador. 

- I com els treballeu?
Eugènia:
Volem agafar aquest moment que ens ha tocat viure i veure com el viu la gent, però des de diferents enfocaments. Com que, evidentment, no podem fer un estudi complet ni sociològic, perquè no tenim ni les eines ni els coneixements per fer-ho, podem agafar diferents temes i tractar com es viuen ara. Hem començat amb col·laboradors joves, però la nostra idea és ampliar aquest grup i fer un enfocament més divers pel que fa a edats. Als dos últims números hi han col·laborat  persones de més de cinquanta anys i va estar molt bé. La nostra idea és que això continuï sent així. Parlem de la llar, però la precarietat, establir vincles, viure Barcelona d’una manera o d’una altra és una mirada que podem fer la gent de vint-i-un anys i compartir-la amb una persona de seixanta. Passa el mateix amb la vivència dels plaers en un moment on el neoliberalisme modula totes les relacions socials.

- No només abordeu els temes des de diferents subjectivitats, sinó també des de diferents formats. Tan aviat et pots trobar un text com una entrevista o una il·lustració. Com us plantegeu aquest format multidisciplinari?
Jana:
Teníem com a referent la revista Branca, que s’ha de citar per fer justícia, ja que sempre ens ha preocupat molt no ocupar un espai que ja existia. Tot i que creiem que Catalunya és molt gran i poden conviure perfectament dues revistes del mateix caire, partíem molt d’aquest referent, però volíem afegir-hi, per una banda, aquesta pàtina més irònica o humorística i, per l’altra, allunyar-nos de fer només textos literaris, il·lustracions i poesia. Nosaltres, de cop, ens estem inventant anuncis, tests, recomanacions o una entrevista sencera. I tenim ganes de continuar explorant altres formats: receptes, obituaris, problemes matemàtics, etc.
Judith: Fins i tot hi ha participacions d’art digital, tot i que potser semblen estètiques buides de contingut des del format en paper i des del punt de vista de les revistes tradicionals. Però, al final, ens hem de començar a acostumar a veure aquestes novetats i a pensar com les fem cabre en un espai físic. Per exemple, les il·lustracions del Pepón al número dos, que és un artista de seixanta anys, són il·lustracions digitals.
Eugènia: Vam pensar: què pot definir que a una persona que li agradi el primer número, sàpiga que al segon hi trobarà el mateix? Quan tu agafes la revista Cavall Fort saps que et trobaràs les mateixes seccions, la mateixa tipografia. Nosaltres estem canviant de tipografia, de colors, les portades són totes diferents. És difícil de reconèixer. Com a marca el que volem és que el mateix tema s’abordi de diferents maneres, perquè entenem que al nostre públic, o bé li agrada el tema o el projecte o el fet de poder-hi trobar sempre coses diferents. Volem que la diferència en si mateix sigui una marca.

- També voleu generar comunitat...
Eugènia:
I poder fer xarxa entre artistes multidisciplinaris. A les presentacions intentem que vinguin els col·laboradors i que es conegui gent que treballa diferents arts: que pugui venir una il·lustradora, una persona que es dedica al disseny gràfic, una que és activista i una que ha escrit un article. De sobte, estem connectant moviments socials amb art i crítica social. Estem fent una mica de poti-poti que no aconsegueixen fer ni les grans corporacions. Crec que amb això sí que podem treure pit. A l’última presentació hi havia gent molt diversa. Teníem gent de moviments socials, gent de l’edat dels meus pares perquè un amic seu hi havia escrit i modernes de Belles Arts que havien fet un dibuix per il·lustrar un article.
Jana: El que és bonic i es troba en una capa molt profunda, però que crec que és molt important, és que el fet que totes aquestes comunitats, les que escriuen a la revista o venen als actes que organitzem, ajuden a fer múscul com a país.

 


- Abans has comentat el tema del paper. Sempre heu tingut clar que seria una revista impresa?
Jana:
Ho vam tenir molt clar des del principi. Sentíem que ja s’estava esgotant l’era digital. Ara estan sortint molts discursos dient que la generació alfa serà una generació anti-xarxes, anti-empremta digital. És impossible que el paper desaparegui perquè és atemporal. És material i et connecta amb moltes coses. El pots tenir a casa guardat tota la vida i no desapareix mai.
Eugènia: Hi ha una part una mica naïf i ingènua, també. Nosaltres vam dir “endavant amb el paper” i després vam veure què implicava. I no et diré que em tiri enrere, perquè estic molt contenta de fugir d’aquest buit que comporta el món digital, de produir una cosa i que al cap d’un minut hagi desaparegut. Estem súper sobreinformades i hi ha un bombardeig informatiu que fa que no puguis discernir entre allò que t’agrada i el que no. Nosaltres volíem fugir d’això, però ara estem veient què implica imprimir en paper.
Judith: També és cert que quan llegeixes, hi ha alguna cosa sensorial que t’obliga a mantenir-ho obert. Una mirada, un tacte. Romantitza en certa manera la lectura. Ja no li pots fer swipe. Per a les mateixes col·laboradores és molt més romàntic veure una cosa impresa.

- És una qüestió gairebé romàntica...
Eugènia:
Tots els joves tenen aquest punt de romàntic, diria. Nosaltres som d’aquesta generació que va anar a l’escola amb la prova del laptop. I que ens donessin l’ordinador i que tothom entengués que no hi havia res de bo allà. Hi ha un punt de negació, de saber que no estàs llegint un llibre del tot si no el llegeixes en paper, que el pots tocar. I això vincula l’aprenentatge amb què sigui tangible, perquè si no, se t’escola.
Jana: Hi ha una altra cosa, en el tema material, que és el fet del FOMO [Fear Of Missing Out] que genera de no tenir-lo. És una cosa que necessites tenir a casa. És més preuat tenir això [agafant la revista] que un pdf. Formes part d’una comunitat. I n’hi ha cent, o dos-cents com a màxim, no n’hi ha més.
Eugènia: Jo crec que no llegiria la revista si només fos en digital. En canvi, he vist que els meus amics em comentaven del primer article a l’últim. De Núvol, per exemple, que és un diari que té molta més projecció que nosaltres, en llegeixes un article potser cada mes. Que te’l trobes per casualitat a Twitter i que aquella persona que hi ha escrit et sona. I potser no l’acabes de llegir tot perquè et truquen, t’envien un WhatsApp, has de respondre un correu de la feina o perquè et parla la teva amiga. Amb això [agafant 'Ventall'], tu t’asseus i pots anar a cagar o de viatge. I hi dedicaràs una estona, ja que l’has comprat, a mirar-la fins al final. 

- Parlem de ‘Ventall’ en paper, però també és present a les xarxes amb un to molt característic. Teníeu clar que hi havíeu de ser i de quina manera?
Judith:
Crec que és quasi obligatori que qualsevol projecte sigui digital per ampliar el públic. Has de pensar com t’aprofites justament d’això. Has de portar tu les regnes en lloc d’anar a remolc de les xarxes. A banda, possiblement, l’humor trenca una mica aquesta rigidesa de “hem publicat una revista”.
Eugènia: També s’ha de fer una menció a l’Indigo. La @indicatiu és prou coneguda, té molta facilitat i una marca personal molt bona. Ens ha ajudat molt amb les xarxes. Diria, però, que fins i tot ens falta estratègia digital. La gent molts cops no entén què és Ventall. Hem de trobar aquest punt entre la serietat i la ironia, fer que s’entengui bé què és aquest projecte. Estem intentant combinar un contingut una mica més seriós perquè la gent entengui que això és una revista seriosa i que hi ha un contingut bo i de qualitat. També hi ha una part molt divertida, que és que la gent que la veu a xarxes i, alhora, llegeix la revista, hi detecta un contrast evident.
Jana: Va ser una crisi al primer acte que vam fer de presentació de la revista, perquè la gent ens coneixia pel codi i el to dels posts d’Instagram i Twitter. Quan ens van escoltar a l’acte i van començar a llegir el contingut de la revista ens deien: “però si no hi té res a veure!”

- I com han respost els lectors a aquesta dicotomia?
Eugènia:
Durant aquesta presentació que et deia, es pensaven que fèiem broma, que la revista no existia i que estàvem fent un acte performatiu.
Judith: Evidentment, ens prenem seriosament les col·laboracions i els textos que publiquem, però també mola deslligar-se d’aquesta rigidesa que dèiem.
Jana: Al final, intentem tractar temes que són seriosos des d’una aproximació que no sigui avorrida. Quan vam fer l’acte del segon número, on es va parlar sobre la situació de l’habitatge a Barcelona, no vam fer un acte sobre l’habitatge, sinó que vam organitzar un acte que va ser divertit, però hi vam colar discurs!

- Heu de jugar amb estils diferents...
Eugènia:
Això és una cosa que, sense ser pretensioses, s’intenta fer molt: donar contingut una mica crític, que tingui una mirada treballada, però que, alhora, no es faci incomprensible perquè la gent l’escolti. Hi ha molta gent que no s’informa, que no milita, que no s’acosta, perquè ho sent molt llunyà o perquè no ho entén.
Jana: De fet, personalment, he rebut crítiques de gent que m’ha dit que som unes cíniques i unes frívoles. Jo crec que el problema no som nosaltres, és a nivell més macro i estructural: molta gent s’ha anat despolititzant i allunyant d’aquests discursos crítics. Nosaltres el que estem intentant és fer-los més seductors i que la gent s’hi pugui aproximar d’una manera més fàcil.

- I com ha estat la rebuda?
Jana:
Crec que Catalunya és un ecosistema ideal on crear coses, sobretot si toques les tecles adequades i, malauradament, si ho fas a Barcelona. Nosaltres, en menys d’un any, hem vist com la gent ens ha rebut molt bé. S’ha parlat de nosaltres en pòdcasts que per a nosaltres són de referència, com 'Ciberlocutorio' o 'Les Golfes'. La gent ens coneix i està comptant amb nosaltres per fer coses. No era una cosa que ens esperéssim gens, perquè va començar com una cosa per fer entre amigues i ara va creixent i estem molt agraïdes. Tampoc ens hem de treure cap mèrit, perquè ens hi hem esforçat molt.
Eugènia: El fet que totes vinguem d’espais diferents fa que connectem amb molta gent diversa i que hàgim tingut una bona rebuda. A la primera presentació ja érem més de cent persones. Per a nosaltres és molt important el fet d’estar col·laborant amb casals de joves i espais contraculturals. Hem fet les presentacions a Can Ricart, a la Casa Groga i a La Kontra de Gràcia. I l’ideal és mantenir-ho.

- Com veieu el futur de Ventall?
Jana:
L’únic que necessitem ara mateix és trobar un sistema per poder fer una distribució com Déu mana i trobar una via de finançament, perquè no sigui una cosa tant d’esplai com estem fent ara.
Judith: El que compartim les cinc sobre la perspectiva de futur és aquest positivisme i agraïment, tant de la rebuda com les coses que hagin de venir. Crec que som bastant flexibles amb el futur. Em sembla molt bé que d’entrada vagi sent una mica divergent. Crec que és genial!

Més informació: 

Instagram Revista Ventall
Twitter Revista Ventall

A

També et pot interessar